Els temes del dia
El missatge contemporitzador del vicepresident dels EUA, Mike Pence, en la seva visita a les institucions de la UE, i el tancament definitiu de la presó Model al juny.
ÉS aviat i no resulta fàcil desxifrar el president Donald Trump, que un mes després de la presa de possessió continua compaginant la presidència dels Estats Units, la seva afició pels tuits i els mítings de cap de setmana a Florida. Tot esperant que la seva Administració prengui les mides a Washington, el president Trump ha enviat tots els pesos pesants del seu equip a Europa amb l’objectiu, certament curiós, de matisar i encara corregir les seves pròpies paraules a fi de preservar la relació especial dels Estats Units amb la Unió Europea i l’Aliança Atlàntica.
El vicepresident dels Estats Units, Mike Pence, va transmetre ahir a la capital d’Europa un missatge molt diferent del difós per Donald Trump els darrers mesos. Entre aquests episodis intranquil·litzadors hi figura la consideració que l’OTAN és “obsoleta” i el pronòstic que altres membres de la UE seguiran la porta de sortida oberta pel Brexit, sense oblidar la caracterització de la UE i l’euro com uns instruments de la supremacia d’Alemanya o l’esbombat acostament dels EUA a Rússia, en detriment de la política europea a Ucraïna.
Amb aparent franquesa i davant d’uns interlocutors europeus en guàrdia, el vicepresident Pence va provar de dissipar els recels creats i va renovar els vincles dels Estats Units amb la Unió Europea: “És el meu privilegi expressar en nom del president Trump el fort compromís dels Estats Units amb la cooperació i associació amb la Unió Europea”, partint d’un “patrimoni, uns valors i sobretot un propòsit: promoure la pau i la prosperitat mitjançant la llibertat, la democràcia i l’Estat de dret”. Unes paraules convencionals, però molt allunyades de l’estil despreocupat –en el millor dels casos– del president Donald Trump de portes endins.
Europa viu un dels anys més crítics des de la firma del tractat de Roma, fa 60 anys, origen d’una UE nascuda amb vocació de superar els impulsos fratricides i crear un bloc capaç de donar una veu més potent i coordinada d’Europa al món, dividit llavors entre els dos blocs de la guerra freda (els Estats Units i l’URSS).
Avui, a l’auge i el despertar dels vells populismes interns s’hi afegeix la preocupació per l’aparent pèrdua de suport dels Estats Units, fet que sembra dubtes sobre el futur de l’aliança que va doblegar el comunisme i semblava cridada a garantir una globalització amb rostre social. Pel president Trump i part del seu electorat, els EUA han deixat de ser grans per culpa d’aliances com la de la UE, els grans tractats comercials i la deslleialtat de socis –llegiu l’OTAN– que no gasten en defensa el que, a parer de Washington, els pertocaria per tal d’alleujar la despesa nord-americana.
Les declaracions dels enviats de Donald Trump a Europa conclouen l’espiral de la desconfiança i tallen una escalada de rèpliques, amb l’única virtut de cohesionar els europeus i fer-los veure la necessitat urgent de rellançar la UE. Ara, matisats els exabruptes, la relació dels EUA amb la UE i l’OTAN serà mesurada pels fets. En espera dels processos electorals europeus, l’Administració Trump hauria de no menysprear una aliança transatlàntica que ha estat beneficiosa per a les dues parts i és la menys incerta de les opcions. Una cosa és l’“America first” i una altra lliscar per l’aïllacionisme, opció gens senzilla de dur a la pràctica, fet que no maquilla l’obligació que la UE corregeixi el seu distanciament amb els ciutadans i continuar sent un soci atractiu per a Washington.