Trobades secretes a la tercera fase i altres comèdies
Els advocats i els fiscals que han intervingut en el cas Nóos haurien d’organitzar un reality. Les condicions de captivitat serien: veure per televisió partits del Barça d’Urdangarin
non-stop i jugar a interpretar el codi penal i debatre sobre els insondables camins de l’enginyeria del dret processal. Com a elements de discòrdia recreativa, hi podrien participar el jutge Santiago Vidal, injustament expatriat de la primera línia mediàtica, i la fiscal Ana Magaldi, que sembla la germana fumadora de la família Tous. L’espectacle seria una exageració esperpèntica però també ho és, a un altre nivell, la promiscuïtat mediàtica entre justícia a seques i justícia pública. Per sort, el fiscal del cas, Pedro Horrach, va ser més pedagògic durant l’entrevista d’ahir a Espejo público (Antena 3) i no podríem comparar-lo amb altres subproductes de la infrahistòria judicial, com aquelles purulents aparicions d’Emilio Rodríguez Menéndez.
Ramon Pellicer va entrevistar el delegat del Govern Enric Millo a TV3. D’entrada, li va dir Josep Enric, que és el que surt a la Viquipèdia. Van compartir una conversa tipus dentista-oique-no-ens-farem-mal. Millo ha assumit el càrrec amb un furor admirable. Ha solemnitzat la seva indumentària i el seu pentinat, però no ha aconseguit controlar un creixement de les celles de naturalesa brejneviana. A petició del periodista, Millo va parlar del seu germà independentista i de la “convivència esquerdada” que vivim. A diferència de la seva predecessora, que vivia en una torre d’ivori disneylàndica des de la qual catapultava denúncies d’un patriotisme sotmès a una barreja d’excés de zel i d’instint malèfic, Millo s’entesta a ser institucionalment cordial, encara que per ser-ho hagi de dir coses impossibles de comprovar i interpretar com a reals fenòmens d’aparença paranormal. Exemple: va explicar que hi ha hagut trobades entre la Generalitat i el seu entorn i el Govern d’Espanya i el seu entorn. “Les trobades no són sempre públiques”, va afegir. Deu minuts més tard l’independentisme desmentia cap trobada i afirmava que estàvem on estàvem. És a dir: a punt de prendre mal.
La polèmica sobre la metafísica de les trobades indueix a pensar que es pot tenir una trobada secreta amb algú sense ser-ne conscient, que és el que passa amb les relacions sexuals matrimonials mecanitzades. Va ser gairebé imperceptible, però, així com a determinats polítics els creix el nas mentre els entrevisten, a Millo li van créixer les celles en la mateixa proporció amb què a molts espectadors ens va creixent, a mesura que passen els dies i s’instaura l’immobilisme recíproc crònic, la glàndula de la impotència.
¿Es pot tenir una trobada secreta sense ser-ne conscient?