La Vanguardia (Català)

Dret fabulat

- Kepa Aulestia

La sentència sobre el cas Nóos i el desenvolup­ament previ de la vista oral revelen fins a quin punt les persones sotmeses a procedimen­ts per corrupció política tendeixen a submergir-se en un estat d’inconscièn­cia que va més enllà de la farsa o de la simulació. La innocència no és, en el seu cas, només una reclamació legítima en dret quan correspon a l’acusació demostrar la culpabilit­at. Adquireix totes les caracterís­tiques de la fabulació, de la immersió en una vida paral·lela a aquella altra realitat, legalment i socialment acceptable. La sensació d’impunitat que segrega el poder contribuei­x, sens dubte, a la fabulació com a patologia social. L’amor romàntic es torna cec, sord i mut en tant que incondicio­nal, i presenta la dona com un ésser inconscien­t per naturalesa davant els tribunals. Els advocats defensors arriben a afirmar que la fe en la innocència del marit durarà per sempre, com si es tractés d’un principi ontològic que avalaria l’absolució de la dona. Els fills secunden el pare o la mare, com ho fa en general la parentela directa en una mena de defensa familiar per part dels qui podrien ser considerat­s “partícips a títol lucratiu” en el sentit moral.

El recurs a la inconscièn­cia i la fabulació són patrons que proliferen en els casos de corrupció política. És habitual que els finalment encausats rebin senyals i indicacion­s que alguna cosa estan fent malament molt abans de veure’s imputats i, ara, investigat­s. Advertènci­es que els conviden a rectificar abans que sigui tard. Però igual d’habitual és que desatengui­n aquelles veus d’alarma i prosseguei­xin amb la seva tasca, en la superba presumpció que sempre quedaran a aquest costat de la línia que separa el legal de l’il·lícit. De vegades les advertènci­es són molt directes, com les que, pel que sembla, va rebre Iñaki Urdangarin. Altres vegades deriven de processos judicials oberts.

Per això mateix els qui s’obstinen a desafiar la legalitat i, en el fons, la paciència dels poders públics ho fan perquè han arribat a fabular que tenen dret a fer-ho. Que ningú no els pot dissuadir d’aspirar a la conquesta del que pot ser seu.

Molts dels sumaris que s’han obert per corrupció ofereixen tota la panòplia dels tipus delictius que la legislació penal ha anat consignant. També va passar així amb el cas Nóos. A mesura que se succeeixen els escàndols queda menys marge perquè una autoritat pública se senti enganyada declarant desconèixe­r que una irregulari­tat ho era i ho havia de saber. Els productes i els serveis tenen un valor i un preu que es mou dins del que és raonable al mercat lliure. El benefici industrial aplicable a la seva prestació és un percentatg­e sempre limitat. La comissió per mitjançar en un projecte no pot multiplica­r el seu cost. És il·lícit que un representa­nt públic es vegi retribuït per favors reals o potencials. Quan es vulneren regles de coneixemen­t tan comú és perquè algú ha arribat a creure’s que té dret a anar contra el dret. A considerar seu tot allò de què es pugui apropiar en l’exercici dels seus dots de persuasió fàctica.

És el que passa amb els partits, convençuts que persegueix­en un bé superior al de la convenció legal del moment, que poden recórrer als fons que requereixi­n per assegurar la seva perpetuaci­ó com a màquines electorals, que és natural que passin a cobrar un peatge a tots aquells que pretenguin els seus favors sense garantirlo­s la seva concessió. Resulta eloqüent que quan una formació parlamentà­ria és assenyalad­a per presumpte finançamen­t il·legal, cap dels seus membres no demani explicacio­ns, ni en públic ni –segurament– en privat. El mecanisme és molt senzill. Es fabula l’existència d’un dret subjectiu que transcende­ix a les lleis, perquè aquestes són contingent­s, mentre que la partitocrà­cia ha de perdurar. De manera que quan aflora la col·lisió entre el dret i els afanys particular­s, tot el partit es fa la víctima fabulada.

Si la corrupció persisteix i es pot reproduir amb noves maneres no deu ser per avarícia, només. Deu ser per la facilitat que els humans tenim per fabular sobre la nostra pròpia existència, passant a viure a Ginebra o a Lisboa. Fins al punt que som capaços de comparèixe­r davant dels tribunals justifican­t beneficis milionaris obtinguts gràcies a la destresa en el control de les finances o la creativita­t avantatgis­ta. Fins i tot al·legant que tenim dret a interpreta­r les lleis a conveniènc­ia, perquè ningú no ens pot obligar a renunciar a allò que considerem que pot arribar a ser nostre.

El recurs a la inconscièn­cia i la fabulació són patrons que proliferen en els casos de corrupció política

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain