Dret fabulat
La sentència sobre el cas Nóos i el desenvolupament previ de la vista oral revelen fins a quin punt les persones sotmeses a procediments per corrupció política tendeixen a submergir-se en un estat d’inconsciència que va més enllà de la farsa o de la simulació. La innocència no és, en el seu cas, només una reclamació legítima en dret quan correspon a l’acusació demostrar la culpabilitat. Adquireix totes les característiques de la fabulació, de la immersió en una vida paral·lela a aquella altra realitat, legalment i socialment acceptable. La sensació d’impunitat que segrega el poder contribueix, sens dubte, a la fabulació com a patologia social. L’amor romàntic es torna cec, sord i mut en tant que incondicional, i presenta la dona com un ésser inconscient per naturalesa davant els tribunals. Els advocats defensors arriben a afirmar que la fe en la innocència del marit durarà per sempre, com si es tractés d’un principi ontològic que avalaria l’absolució de la dona. Els fills secunden el pare o la mare, com ho fa en general la parentela directa en una mena de defensa familiar per part dels qui podrien ser considerats “partícips a títol lucratiu” en el sentit moral.
El recurs a la inconsciència i la fabulació són patrons que proliferen en els casos de corrupció política. És habitual que els finalment encausats rebin senyals i indicacions que alguna cosa estan fent malament molt abans de veure’s imputats i, ara, investigats. Advertències que els conviden a rectificar abans que sigui tard. Però igual d’habitual és que desatenguin aquelles veus d’alarma i prossegueixin amb la seva tasca, en la superba presumpció que sempre quedaran a aquest costat de la línia que separa el legal de l’il·lícit. De vegades les advertències són molt directes, com les que, pel que sembla, va rebre Iñaki Urdangarin. Altres vegades deriven de processos judicials oberts.
Per això mateix els qui s’obstinen a desafiar la legalitat i, en el fons, la paciència dels poders públics ho fan perquè han arribat a fabular que tenen dret a fer-ho. Que ningú no els pot dissuadir d’aspirar a la conquesta del que pot ser seu.
Molts dels sumaris que s’han obert per corrupció ofereixen tota la panòplia dels tipus delictius que la legislació penal ha anat consignant. També va passar així amb el cas Nóos. A mesura que se succeeixen els escàndols queda menys marge perquè una autoritat pública se senti enganyada declarant desconèixer que una irregularitat ho era i ho havia de saber. Els productes i els serveis tenen un valor i un preu que es mou dins del que és raonable al mercat lliure. El benefici industrial aplicable a la seva prestació és un percentatge sempre limitat. La comissió per mitjançar en un projecte no pot multiplicar el seu cost. És il·lícit que un representant públic es vegi retribuït per favors reals o potencials. Quan es vulneren regles de coneixement tan comú és perquè algú ha arribat a creure’s que té dret a anar contra el dret. A considerar seu tot allò de què es pugui apropiar en l’exercici dels seus dots de persuasió fàctica.
És el que passa amb els partits, convençuts que persegueixen un bé superior al de la convenció legal del moment, que poden recórrer als fons que requereixin per assegurar la seva perpetuació com a màquines electorals, que és natural que passin a cobrar un peatge a tots aquells que pretenguin els seus favors sense garantirlos la seva concessió. Resulta eloqüent que quan una formació parlamentària és assenyalada per presumpte finançament il·legal, cap dels seus membres no demani explicacions, ni en públic ni –segurament– en privat. El mecanisme és molt senzill. Es fabula l’existència d’un dret subjectiu que transcendeix a les lleis, perquè aquestes són contingents, mentre que la partitocràcia ha de perdurar. De manera que quan aflora la col·lisió entre el dret i els afanys particulars, tot el partit es fa la víctima fabulada.
Si la corrupció persisteix i es pot reproduir amb noves maneres no deu ser per avarícia, només. Deu ser per la facilitat que els humans tenim per fabular sobre la nostra pròpia existència, passant a viure a Ginebra o a Lisboa. Fins al punt que som capaços de comparèixer davant dels tribunals justificant beneficis milionaris obtinguts gràcies a la destresa en el control de les finances o la creativitat avantatgista. Fins i tot al·legant que tenim dret a interpretar les lleis a conveniència, perquè ningú no ens pot obligar a renunciar a allò que considerem que pot arribar a ser nostre.
El recurs a la inconsciència i la fabulació són patrons que proliferen en els casos de corrupció política