La profecia imperfecta
Mentre la màquina del tren avança, d’una banda i de l’altra, a la recerca d’una col·lisió política, als ciutadans els costa decidir quins són els seus vagons i reconèixer els seus intrèpids conductors. El sempre estimulat Nicolas Sarkozy tenia una divisa que bé podria definir el moment polític al qual estem assistint: “Sempre a fons i quan està ben a fons, accelera”. Tant el Govern espanyol com el català exigeixen saber el punt exacte en què ambdues maquinàries xocaran per convocar el públic i que ningú, ni els més escèptics, tinguin el mínim dubte que el viatge no ha estat un somni, sinó una realitat. És freqüent dir que els homes moderns tenen massa sentit comú per creure en la fatalitat, en una força inexorable que decideix per nosaltres. No obstant això, en el conflicte entre Catalunya i Espanya és fàcil caure en el descoratjament i pensar que res es pot fer excepte esperar l’inevitable.
Fa uns dies, un bon i perspicaç amic em va plantejar un repte: imaginar quins poden ser els punts de trobada. Un repte que s’hauria de convertir en imperatiu per a la política del “no es pot fer res” i obligatori per als entusiastes de col·lisions i tempestes perfectes. Es tractaria de ser capaços de fer examen de consciència sobre el fet i, alhora, donar impuls per emprendre noves formes d’afrontar el problema i enfocar les solucions. Quins són aquests possibles punts de trobada? La resposta no la trobarem en aquells assumptes que ens allunyen d’una possible solució i ens porten a una segura impotència creativa. Els punts de trobada, o almenys alguns d’ells, són: restablir el respecte entre les parts, admetre que les diferències insalvables no anul·len altres vies d’entesa, caminar en la direcció de dotar Catalunya d’un autogovern econòmic, afrontar el reconeixement de la identitat catalana com a factor de suma i no de resta, i impulsar la reforma d’Espanya per fixar les bases de desenvolupament que garanteixin una evolució política constant de les institucions basades en la col·laboració i no afectades per una desmesurada competència. La primera intenció que s’aconsegueix quan es formula la pregunta sobre quins poden ser els punts de trobada és eliminar de socarel la profecia que proclama que el xoc de trens és inevitable i necessari.