Els refugiats: Europa
La primera de les solidaritats amb el drama dels refugiats és per ajudar-los a trobar el camí de la pau; Europa, un altre cop, és avui la referència
El clam de Barcelona a favor d’acollir els refugiats va ser emocionant. Un cop més la ciutat de Barcelona va fer una manifestació de solidaritat que ha tingut un ample ressò internacional. De fet, amb aquest comportament, molts ciutadans volien recordar que, en altres moments de la nostra història, vam ser nosaltres els que ens vam veure obligats que ens acollissin com a refugiats en altres països. El camí de l’exili és sempre un llarg, trist, dur i difícil camí. Ple de dolor i de misèria; és un camí pel qual ningú voldria transitar i que, per això, reclama solidaritat i compromís amb els que el pateixen.
Durant la guerra civil espanyola, des del seu inici fins a l’acabament, molts ciutadans, d’un costat i de l’altre, van conèixer i van patir un dolorós exili. En aquell moment, vam ser emissors de refugiats; ara en volem ser receptors. Les coses han canviat i hauríem de valorar el que això representa; cridem la voluntat d’acollir tot recordant –o hauríem de recordar– quan érem els sol·licitants de l’acolliment. Una primera diferència. Per recordar, tot seguit i també, que en aquells moments van ser amics, coneguts, correligionaris i gent de bona fe els que ens van acollir a casa seva. No eren els estats, eren les famílies, les persones, els particulars, els que expressaven la seva solidaritat. Els estats –França, singularment– ens obrien Argelers o altres camps; molts francesos ens van obrir casa seva. L’acollida no es reclamava, es practicava. No es cridava a l’acció dels estats; els ciutadans els anaven al davant. Una altra diferència.
Avui Europa es dibuixa com la destinació desitjada de tots els refugiats del món; més que els Estats Units, més que enlloc, Europa. Abans, en altres moments, Europa generava refugiats, avui els acull. Aquesta criticada Europa, de la qual alguns volen fugir, és l’escenari més cobejat per una nova convivència per molts i molts homes, dones, nens, grans i de totes religions i creences. Aquella Alemanya que estava en l’origen de tant trasbals és avui una fita esperançada per molts refugiats. Europa ha canviat i ho ha fet per anar a millor. O, en tot cas, Europa val la pena com a projecte col·lectiu. Els refugiats ho posen de manifest.
La guerra és el pitjor vici de la humanitat. Milers, centenars de milers, milions de persones ho pateixen, ho denuncien. Els refugiats en són la prova. I no és per a ells la solidaritat que es reclama, sinó per posar per damunt de tot el valor de la pau. La pau que la intolerància trenca, que el fanatisme fa impossible; la pau ofegada per la manca de respecte de les idees dels altres, per la voluntat totalitària de confrontar bons i dolents. Tot això és el que expulsa els refugiats de casa seva, com fa un temps ho va fer també a casa nostra. I, per això, la primera de les solidaritats amb el drama dels refugiats és per ajudarlos a trobar el camí de la pau. Europa, una altra vegada, és avui la referència.
Solidaritat vol dir aprendre i acceptar a compartir el nostre Estat de benestar. Apreciar-lo, valorar-lo i així acceptar de compartirlo. I tot això vol dir ser europeista; la solidaritat a Europa té un nom: Europa. Ser antieuropeista i solidari amb els refugiats és incompatible. Només cal veure com els discursos antieuropeistes i antirefugiats coincideixen en aquest moment. Els refugiats busquen Europa i ens ajuden a consolidar-la com a projecte de pau, llibertat i convivència.