El psicòleg al divan
Falten professionals de la psicologia a la sanitat pública, ja que la llei actual complica que puguin exercir en aquell àmbit
Per Josep Vilajoana, degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, la baixa presència de psicòlegs en el sistema públic de salut tampoc no ajuda al fet que els fàrmacs es deixin de “consumir d’una manera tan alegre”. A parer de Vilajoana, la presència d’aquests professionals en l’assistència primària “permetria detectar problemàtiques menors en què no fa cap mena de falta que els metges receptin pastilles o que es derivin els pacients als centres de salut mental, on encara reben medicacions més fortes”. Fins i tot s’evitaria –segons Vilajoana– que els metges atenguessin casos que no els pertoquen, i així s’alleujaria la pressió que tenen. A més a més, en general els pocs psicòlegs que hi ha estan adscrits a serveis concrets, però no atenen la població en general. I, tot i així, són escassos. “Per exemple, a l’hospital Duran i Reynals només hi ha quatre psicòlegs en plantilla”, diu Vilajoana.
La situació espanyola és molt diferent de l’europea, on, “amb totes les diferències que hi ha entre els diferents països, la situació és millor que la nostra”, assegura el degà dels psicòlegs catalans. Al Regne Unit, per exemple, els psicòlegs estan plenament integrats en l’assistència primària i, en general, mentre que a “Europa la ràtio és de 18 psicòlegs per cada 100.000 habitants, a Espanya és de 4,3 per cada 100.000 persones”, es lamenta Vilajoana. Però, d’altra banda, l’investigador de la UOC Manuel Armayones creu que “l’èxit de les consultes privades, en què una sessió pot costar 50 o 60 euros, demostra que hi ha la necessitat i que, si hi hagués la disponibilitat, molta gent utilitzaria els serveis d’un psicòleg en la sanitat pública”.
Les raons per entendre aquesta baixa presència de la psicologia als ambulatoris de la sanitat pública cal buscar-les en l’embolic legal i administratiu que viuen els que estudien Psicologia i es volen dedicar a l’atenció sanitària dins del sistema de salut pública.
I és que els graduats en Psicologia, legalment, no tenen pel simple fet de completar els estudis del grau en Psicologia “la consideració de professionals sanitaris”, explica Armayones. Es dona la paradoxa que no poden treballar en la sanitat pública, però sí en la privada.
Un graduat en aquesta especialitat legalment pot desenvolupar totes les seves competències professionals, excepte les que impliquin valorar i intervenir sobre la salut en l’àmbit sanitari. Quan els estudis encara tenien la categoria de llicenciatura, es va crear l’especialitat de Psicologia Clínica, i “només els psicòlegs que l’havien completat eren els que legalment estaven habilitats per treballar en la sanitat pública”, explica el degà. Més tard, “quan els estudis de Psicologia deixen de ser una llicenciatura i es converteixen en estudis de grau de quatre anys de durada, els psicòlegs que volen exercir en l’àmbit de la sanitat pública han de fer un postgrau o el màster oficial en Psicologia general sanitària, que dura un any i mig més. A més a més, els psicòlegs que volen exercir en la sanitat pública han de fer quatre anys d’itinerari hospitalari, mitjançant examen PIR”, explica Vilajoana. Per contra, no hi ha cap inconvenient que exerceixin les mateixes funcions en la sanitat privada.
Pel degà del Col·legi de Psicologia, aquesta situació no té cap sentit, ja que “ens allunya del coneixement. Qualsevol graduat està en disposició de treballar en la sanitat pública, i quan les regulacions col·lideixen amb el coneixement l’administració ha de canviar les lleis”, diu.
Però és que, a més a més, es convoquen poques places. “Per cada plaça de MIR es presenten dos metges, mentre que per cada plaça de PIR es presenten 30 psicòlegs”, explica Vilajoana.
I és que, a parer de Mireia Cabero, a escala política no hi “ha un interès pel benestar emocional de la gent i no hi ha ni prevenció ni intervenció”.
Si hi hagués més professionals de la psicologia, els metges no atendrien tants casos que no els pertoquen