Catalunya té un milió d’estrangers i 495 asilats
A Catalunya conviuen persones de 187 estats diferents i es parlen 300 idiomes; per àrees, els llatinoamericans lideren el podi
Amb les imatges de l’extraordinària demostració de força i solidaritat que dissabte va fer la societat civil, arran de la manifestació a favor dels refugiats de Casa Nostra Casa Vostra, ahir la Generalitat va presentar les dades de la migració. L’últim cens fixa la població catalana en 7.572.414 persones. Un 14,1% tenen nacionalitat estrangera, és a dir, 1.067.883 ciutadans. D’aquests “catalans vinguts de fora” o “nous europeus” (com es refereix a ells, per exemple, la Comunitat de Sant Egidi, que ha desterrat del seu diccionari particular la paraula estranger), només 495 estan adscrits al programa estatal d’acollida (el 2015 eren 28).
La majoria d’aquests demandants de protecció internacional han arribat a Catalunya pel seu compte. Només 175 hi han arribat en aplicació dels acords comunitaris subscrits per Espanya per a la reubicació (des de Grècia i Itàlia) o el reassentament (des de Turquia i el Líban). Procedien sobretot de Síria, Eritrea, l’Iraq i Palestina. Un total de 417 postulants d’asil resideixen a Barcelona; 40, a les terres de Girona; 22, a Tarragona, i 16, a Lleida.
Aquestes xifres revelen la veracitat de les denúncies de Casa Nostra Casa Vostra sobre l’escassíssim grau de compromís fins ara d’Espanya, que en els acords amb la UE va acceptar acollir 17.000 refugiats. Ahir la Generalitat va repetir –a través de la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies i del secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Dolors Bassa i Oriol Amorós, respectivament– que Catalunya ja té a punt 1.250 places d’acollida en 45 municipis, repartides en 510 residències i 740 pisos. La xifra pot arribar fins a les 4.500 places en cas de necessitat, però “a l’octubre el Govern va deixar d’ampliar el banc de recursos davant la lentitud a l’hora d’ocupar els que ja hi ha”, segons va dir Amorós.
A Catalunya es parlen 300 idiomes i conviuen persones de 187 estats diferents. Els principals països emissors de migrants, que sumen per si sols el 6,1% del total, són el Marroc (211.019 ciutadans), Romania (100.911), la Xina (56.409), Itàlia (52.286) i el Pakistan (44.129). Per col·lectius, tot i això, els llatinoamericans superen les 250.000 persones i continuen sent els líders destacats, amb el 3,3% de la població d’origen estranger (tot i que, en el seu cas, caldria dir, com feia Jorge Luis Borges quan viatjava a Espanya, que procedeixen d’una terra estrangera però no estranya).
L’any passat les sol·licituds de reagrupament familiar i de permisos de residència per arrelament social van descendir, respectivament, un 5,7% i gairebé un 20%. Aquestes dades, en especial la segona, són un clar indicador que la presència de migrants en situació irregular manté una constant tendència a la baixa des de l’esclat de la crisi econòmica. La radiografia de la Generalitat sobre les realitats ocultes de la migració també permet desmuntar alguns tòpics, com el que afirma que sempre són els homes els que obren el camí. Gairebé el 30% de les sol·licituds de reagrupament familiar eren de dones, 3.053 enfront de 7.980, d’homes. L’any passat es van presentar més d’11.000 peticions –la majoria del Marroc, el Pakistan i l’Índia– i la Generalitat va comunicar a l’Estat la seva aprovació en 9.777 casos. El 2016 la secretària d’Igualtat, Migracions i Ciutadania va ajudar amb els seus informes que més de 19.000 persones regularitzessin la seva situació i que centenars d’estudiants –“l’equivalent a una facultat petita”– poguessin homologar les seves titulacions universitàries.
El Marroc, Romania, la Xina, Itàlia i el Pakistan sumen més del 6% de tots els migrants del país