L’Esperit Sant

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va respondre a Narbona una pregunta sobre si havia rebut cap proposta del Govern espanyol. “Aquesta proposta que diuen que fan, va dir, és com l’Esperit Sant: tothom en parla però ningú l’ha vist”. El fet que aquestes declaracions no hagin estat interpretades igual per tothom ha provocat algunes exclamacions. Els qui s’han exclamat semblen assumir que, donada la seva tirada per l’humorisme i les comèdies, el president estava parlant a la manera d’Enrique Jardiel Poncela. L’autor de Los ladrones somos gente honrada va deixar escrit que “l’amistat, com el diluvi universal, és un fenomen de què tothom parla, però que mai ningú no ha vist amb els seus ulls”. I, per mitjà d’aquesta frase, Jardiel volia expressar amb enginy un escepticisme inequívoc en relació a l’existència real de l’amistat més enllà de les paraules.

Però cal remarcar que vivim en un país d’una sòlida tradició catòlica ben sedimentada per la cultura bíblica. L’últim versicle de l’Himne a la Paraula amb què comença l’Evangeli de sant Joan afirma que “Déu, ningú no l’ha vist mai”, però que “l’Unigènit que és al si del Pare és qui l’ha revelat”. I les exposicions usuals d’aquest passatge no interpreten que l’evangelista estigués insinuant que no existeix un ésser suprem. Tampoc no apunten que tingués per un mentider el delegat del Déu Pare a la Terra, de qui tot seguit explica la vida i els miracles. Com a molt, a vegades, es dediquen a conciliar el contingut d’aquest versicle amb el d’altres versicles bíblics que semblen contradir-lo. Com Èxode 33, 18-23, on Jahvè, després de negar a Moisès la demanda de veure-li la cara, li concedeix graciosament la visió de la seva esquena, un passatge que, llegit literalment, enuncia que, si més no, Moisès, aquell qui després va fer un pas al costat a favor de Josuè i no va poder entrar amb el seu poble a la terra promesa, havia pogut contemplar-ne alguna cosa.

Ara tot just fa un any, Esther Vera va acompanyar el President durant tota una jornada de treball. A les 8.45 del matí van comentar els llibres que portava al cotxe per llegir. Un d’aquests llibres era El príncep, de Maquiavel. Puigdemont va explicar a la periodista com Maquiavel preveu “de quina manera s’ha de mantenir la paraula donada; és a dir, com s’ha d’incomplir”. Els lectors que estiguin tan interessats en aquesta matèria com ja ho estava l’aleshores flamant president trobaran la resposta al capítol 18 de l’obra, el mateix en què es parla de la força dels lleons i de l’astúcia de les guineus, on se subratlla que els homes són tan simples i se supediten tant a les necessitats presents, que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar. Encara que ho dissimulessin, als jesuïtes del barroc els encantava aquest capítol. I, com també els agradava simular, mataven el temps escrivint sobre la manera d’estalviar-se de dir la veritat sense caure en la mentida per mitjà del recurs a les frases equívoques i a la reserva mental.

Jahvè, després de negar a Moisès la demanda de veure-li la cara, li concedeix graciosament la visió de la seva esquena