Premi d’Amor a les Lletres Catalanes
El 50è aniversari del premi seria una gran ocasió per premiar totes les dones que no el van rebre
Isabel-Clara Simó va dir a l’escriptor Bru de Sala que no se sentia estimada ni valorada literàriament. Li havien donat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i li havien plogut les crítiques. Per això li va demanar que sortís a l’escenari el dia del lliurament del premi per fer el discurs d’elogi. Bru de Sala va complir la seva paraula. Va dir que els primers anys el cànon de la literatura catalana es feia tirant per la banda alta i que hi va haver un moment que es va començar a valorar per baix. “M’ho va dir Pere Calders l’any d’Antaviana. ‘Fins ara m’havien infravalorat, a partir d’ara em sobrevaloraran’. I les seves paraules es van complir”.
“Isabel-Clara Simó té almenys quatre novel·les molt bones, i faig curt”, va dir Bru de Sala, “A un autor cal valorar-lo pel conjunt de la seva obra”. I va posar l’exemple de si a Cervantes l’haguessin valorat només per Los baños de Argel. “De les 10.000 pàgines de Josep Pla només són bones 3.000”, va concloure.
Els Premis d’Honor, creats durant la resistència més àrdua contra la submissió del franquisme, tenen diversos problemes. Un és la vergonyosa diferència entre homes i dones. En 49 edicions, només cinc dones: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló, Maria Antònia Oliver i ara Isabel-Clara Simó. Si abans hi havia discriminació sense miraments, tanta desigualtat fa ara aconsellable posar-hi remei com més aviat millor. Aquest cronista proposaria un possible punt de partida per al debat: l’any que ve és el 50è aniversari dels premis i l’ocasió afavoreix una gala extraordinària per a una mesura extraordinària: premiar de cop totes les dones escriptores i científiques de la llengua que no van tenir el premi, ja sigui perquè van morir joves –Monserrat Roig o Maria Mercè Marçal– o perquè el guardó encara no s’havia creat encara –Caterina Albert– o perquè senzillament el treball intel·lectual de la dona no era tingut en compte. Però esclar, llavors sortiria el cas Pla. Ahir, mentre Carles Puigdemont i Santi Vila es feien les fotos amb el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, i la premiada, un escriptor amb ganes de sorna comentava que amb prou feines arribaria a ser premiat abans que el 49 a 5 s’equilibrés.
Les enveges entre literats s’evitarien si es deixés de parlar de quotes. Si no, al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, se li acabarà dient el Premi d’Amor a les Lletres Catalanes. Perquè d’això es tracta. D’amor a la llengua, més que d’excel·lència literària o del callat esforç científic dels lingüistes. La immensa majoria de la gent que omplia el Palau de la Música Catalana pertanyia a la valenta generació que va mantenir viva la llengua malgrat la censura, les multes i les visites a comissaria, com li va passar a IsabelClara Simó quan estava al capdavant de la revista Canigó. Més encara a València, on els complexos de què parlava Pierre Vilar són a flor de pell.
La resta de l’acte va ser un míting. Jordi Cuixart va reclamar que el català fos llengua oficial de la Unió Europea, va aplaudir la Declaració de Palma, la reconstrucció d’un entramat comú entre terres de parla catalana i va enardir el públic quan va esmentar la multa de 240.000 euros imposada per Hisenda a Òmnium. “Franco ens va il·legalitzar el 1967 i tenim més de 63.000 socis. L’Estat espanyol no els podrà vèncer”.
Isabel-Clara Simó va mantenir el to. “Si tots estem convençuts que volem la llibertat, no ens aturarà ningú”, encara que hores abans havia fet unes declaracions en què deia que “un referèndum no és tan fàcil guanyar-lo”.
L’acte va acabar amb un crit unànime d’independència, corejat per tot el Palau.