Xiulets injustos
El primer any de Luis Enrique va ser espectacular, per bé que al gener semblava que tot s’enfonsava amb un enfrontament entre la màxima estrella i l’entrenador. Fins i tot es van arribar a convocar eleccions. Ho van guanyar tot menys una Supercopa. Cinc títols de sis. Luis Enrique en suma vuit de deu, de moment. I sembla que tot s’està enfonsant. Una de les màximes de la intel·ligència és l’existència de matisos. En futbol, de vegades, fa la sensació que no n’hi ha. En una setmana, del 0-6 a l’Alabès es va passar a un 4-0 a París sense solució de continuïtat. Avui tot sembla un desastre. El vestidor, però, podrà capgirar la situació si és capaç d’aïllar-se dels sorolls tòxics, llegir bé els grisos i millorar en confiança.
Hi ha alguna cosa més, sí. En la recta final del primer any de Luis Enrique van jugar els millors. El Barça amb prou feines va acabar utilitzant 12 o 13 jugadors, pel cap alt. Tots en els grans títols: Bravo (Ter Stegen en Champions i Copa); Alves, Piqué, Mascherano, Alba; Busquets, Iniesta, Rakitic; Messi, Suárez i Neymar. La primera part del campionat, sense Suárez, va ser dura i, després d’Anoeta, el bloc va créixer, es va conjurar i va tirar endavant la temporada. Però l’equip tipus va jugar molts partits. La segona temporada es van provar rotacions, però la banqueta no va acabar de donar confiança. L’equip va guanyar un gran doblet, però va acabar cansat.
El tercer any, aquest, es van fitxar cinc jugadors de només 22-23 anys i un porter. S’han fet moltes rotacions. Hi ha hagut lesions i l’onze de gala juga poc. Les incorporacions no han aconseguit ser titulars (tret d’Umtiti) perquè, entre altres coses,
És normal que Messi s’enfadi quan es xiula un Barça que els últims deu anys ha enlluernat
no van fitxar per ser-ho, sinó per mantenir el to físic dels fixos. De moment. I per anar aprenent uns automatismes i un sistema de joc especial, pràcticament únic, difícil de registrar en el curt termini. Fins i tot a Neymar li va costar un temps. El que és segur és que no s’aclimataran xiulant-los. Però és evident que de jugar amb els millors a no fer-ho hi ha una distància.
El Barça, ara com ara, necessita una injecció de confiança, no pas de xiulets. Ha de millorar qüestions com la pressió, el marcatge en bandes, avançar metres la defensa, el control, però no es mereix que increpin els seus jugadors o els seus tècnics. És normal que Messi s’enfadi quan sent el Camp Nou recriminant un jugador d’un equip com el Barça que els últims deu anys ha enlluernat. La memòria és curta en futbol, però el reconeixement hauria de ser gran. N’hi ha que tenen pressa per entrar amb la seva cort nostàlgica amb ganes de trencar, però el Barça necessita respecte.