Inversió i inflació

El principal objectiu d’un inversor, fins i tot del més conservador, és obtenir una rendibilitat que li permeti compensar l’augment del cost de la vida, que els seus diners estalviats valguin, en termes reals, com a mínim el mateix en el futur. Que l’estalvi, de debò, tingui algun premi.

A Espanya, l’increment del cost de la vida, la inflació, s’ha anat moderant en les últimes dècades. En la dècada dels setanta del segle passat el cost de la vida, mesurat en pessetes, es multiplicava per dos cada cinc anys. Als vuitanta, una pesseta trigava deu anys a perdre la meitat del seu valor real. Dos euros d’avui atorguen el mateix poder de compra que 166 pessetes de principis dels noranta. I, si prenem com a base la inflació mitjana dels últims deu anys, i assumim que a futur veurem augments de l’IPC d’entre l’1% i el 2% anual, hauran de passar quaranta o cinquanta anys perquè la vida, en euros, costi el doble.

A llarg termini, la inflació evoluciona amb els sous. El sistema està pensat perquè arribem justos a final de mes. Si cobrem més, gastem més; si cobrem menys, gastem menys. Però, bàsicament, gastem una proporció fixa del que cobrem. El salari mínim a començaments dels vuitanta era una quarta part de l’actual. Els preus també. Si prenem com a punt de partida l’inici de la dècada dels noranta, obtenim la mateixa conclusió: el salari mínim s’ha multiplicat per dos, i l’IPC ha pujat un 100%. Evidentment, hi ha molts béns o serveis el preu dels quals ha pujat menys que l’IPC, però també molts altres que han registrat increments molt superiors. Els immobles han pujat més, les màquines menys. El 1980 un automòbil de turisme utilitari tenia un preu equivalent a 40 salaris mínims mensuals. Avui té un preu

Amb mà d’obra il·limitada, la inflació baixa està assegurada i amb ella els tipus d’interès baixos

equivalent a 15 salaris mínims mensuals. Si haguéssim de trobar una bona guia per estimar la inflació a llarg termini amb una sola dada comparable, el preu d’un menú del dia seria el principal punt de referència. El mateix menú al mateix restaurant en què se servia fa trenta-cinc anys per 400 pessetes, avui se serveix per 10 euros. I això és així perquè el principal component de cost del menú del dia és la mà d’obra. El preu s’ha multiplicat per quatre, mentre el salari mínim, i el cost de la vida, mesurat per l’IPC, ho ha fet en la mateixa proporció.

Els tipus d’interès es mouen a llarg termini de forma paral·lela a la inflació, la inflació segueix el ritme dels salaris i aquests depenen de l’escassetat de mà d’obra. Amb mà d’obra il·limitada, perquè o es mouen les fàbriques cap a on es cobra menys, o es mouen els treballadors cap a on es cobra més, la inflació baixa està assegurada, i amb ella els tipus baixos. Per obtenir rendibilitat real n’hi ha prou amb guanyar una mica més del 2% a l’any.

Sembla més fàcil que mai, però per això, com sempre, cal invertir, no n’hi ha prou amb estalviar.