L’art mexicà que Trump no voldria veure
Mèxic obre una mostra dels pintors revolucionaris del segle XX: Frida Kahlo amb un peu a cada costat del mur
Frida Kahlo, amb un vestit rosa i fumant-se un cigarro, té un peu als Estats Units i l’altre a Mèxic. Al costat dels Estats Units es perfilen les xemeneies fumejants de Detroit, les màquines del fordisme convertides en robots de guerra, els gratacels ostentosos de Wall Street i els focus de vigilància d’un capitalisme deshumanitzat. A l’altre, les ruïnes de les societats precolombines mesoamericanes i una naturalesa exuberant amb unes arrels que penetren profundament a la terra com els cables elèctrics de Marconi al veí
del nord. És el quadre Retrat a la
frontera entre els EUA i Mèxic, del 1932, una de les peces més comentades de l’exposició Pintar la revolució que acaba d’obrir al Museu del Palau de Belles Arts a Ciutat de Mèxic tres mesos després d’inaugurar-se al Museu d’Art de Filadèlfia. Kahlo firma patriòticament “Carmen Rivera” i porta a la mà la bandera mexicana mentre la insígnia estatunidenca s’esvaeix en la fumarada industrial. Però fa l’efecte que la pintora, ja icònica, busca un terme mitjà entre les ruïnes mexicanes i l’edat de la màquina dels Estats Units.
Aquesta imatge d’una frontera i dos mons a part però alhora inseparables sembla més rellevant que mai en aquests moments d’enfrontament entre els EUA i Mèxic, igual com moltes de les altres obres de l’exposició. Sobretot les dels grans muralistes Diego Rivera, José Orozco i David Siqueiros, que van mantenir una relació d’amor-odi amb els Estats Units, l’enemic i alhora el patró mecenes. Els murals d’Orozco al Dartmouth College (New Hampshire) i de Rivera a la seu de la Secretaria d’Educació de Mèxic, estan representats en vídeos de gran format igual com a Filadèlfia, però al Bellas Artes el públic pot pujar a la tercera planta i veure els autèntics murals, espectaculars representacions de guerra, capitalisme i revolució dels tres grans muralistes (i d’altres com Rufino Tamayo). En el cas de Rivera, el fresc és una versió lleugerament modificada del mural del centre Rockefeller que el magnat petrolier dels Estats Units va encarregar i després va destruir a causa del seu contingut bolxevic.
Les ressonàncies històriques són impactants. Els comissaris –dos nord-americans, dos mexicans– reivindiquen la binacionalitat de l’exposició, que inclou obres procedents de col·leccions de tots dos països, i la contraposen a la retòrica polaritzadora i antimexicana de Donald Trump. “L’exposició es va inaugurar a Filadèlfia la mateixa nit d’octubre de l’últim debat televisiu de la campanya electoral (entre Trump i Clinton); pensàvem que seria important donar un missatge sobre la relació històrica entre Mèxic i els EUA i destacar l’esperit de col·laboració i intercanvi”, va dir Dafne Cruz Porchini, una de les comissàries mexicanes, en una entrevista a Ciutat de Mèxic. “El quadre de Frida Kahlo de la frontera és molt important perquè, en contraposició a aquest discurs polític sobre el mur volíem emfatitzar la dualitat, la història antiga dels ídols pel costat de Mèxic i la seva visió més crítica respecte als EUA”. Un altre quadre de Kahlo és una visió satírica de Nova York. Al visitant de l’exposició només li falta preguntarse com Kahlo hauria representat la Trump Tower o si Rivera –simpatitzant de Trotski que acceptava qualsevol encàrrec sempre que li deixessin plena llibertat artística– hauria acceptat un encàrrec de pintar sobre la gran muralla fronterera que pretén construir el president immobiliari.
El que més impacta de visitar l’exposició és que és impossible entendre el Mèxic del segle XX sense fer referència als EUA, i viceversa. Les narratives nacionalistes de cada país depenen simbiòticament de l’altre. Si les visions heroiques dels obrers de Detroit
en els murals de Rivera van ser incorporats a l’imaginari obrerista del new deal (i que encara perdura en la nostàlgia amarga del votant de Trump de coll blau i cinturó rovellat), la visió romàntica de la revolució mexicana tenia molt a veure amb intel·lectuals i artistes de l’esquerra dels Estats Units com John Dos Passos, que va encunyar el terme “Paint the revolution” en un article que va escriure el 1927 a la revista New Masses durant una visita a Mèxic en què va elogiar el muralisme, que considerava un mitjà de comunicació imprescindible per a una revolució protagonitzada molt majoritàriament per analfabets. Així mateix, molts dels artistes mexicans inclosos en l’exposició, com
Miguel Covarrubias i Alfredo Ramos Martínez, van anar a viure als EUA i van ajudar des de Nova York i Califòrnia a crear una nova imatge de Mèxic. Ramos Martínez pintava imatges romàntiques dels revolucionaris d’Emilano Zapata. Covarrubias va aconseguir ser dibuixant de
Vanity Fair.
Mentrestant, Siqueiros visitava Nova York després de fer-se amic de Gershwin, a qui va pintar en ple recital en un estrany quadre que s’inclou a l’exposició. Orozco, per la seva banda, va viure a Nova York i va fer un mural que elogia les revolucions russa i mexicana que encara es pot veure’s a la New School, un mecenes més tolerant que Rockefeller amb els retrats de Lenin. Durant uns anys de la dècada dels trenta tots aquells artistes revolucionaris mexicans van coincidir a la ciutat i van inspirar els artistes dels programes d’art públic del de Roosevelt, entre ells Jackson Pollock, que va aprendre d’ells que la mida sí que compta. Avui cal preguntar-se: si l’actual president hagués ocupat la Casa Blanca en aquell moment, els hauria retirat el visat?