Uns cunyats ben tronats
Un repartiment de categoria en una trama d’insensata conjura entre cunyats és la fórmula per a l’èxit d’‘Es por tu bien’
José Coronado, Javier Cámara i Roberto Álamo són tres cunyats que es conjuren per arruïnar els plans de les seves respectives filles, que volen volar del niu patern, a Es por tu bien, una comèdia d’embolics dirigida per Carlos Therón.
Tres cunyats, pares de família que ja tenen les filles aparellades i a punt de volar del niu patern, es conjuren entre ells per arruïnar el pla de les noies. Els pares no podien assemblar-se menys entre ells: José Coronado encarna un advocat ric i conservador, per no dir fatxa, mentre que Javier Cámara representa un poca pena que va d’amic de la seva filla, i Roberto Álamo, un bèstia que tot ho resol a mastegots. Ells tres competeixen, això sí, en estupidesa i masclisme. Viuen un temps que ja no és el seu. I així els anirà, en la seva insensata croada.
La trama no és ambiciosa, però sí efectiva com a terreny fèrtil per a l’embolic i el disbarat; per tant, per a la conya i la diversió del públic: un territori que els tres reconeguts actors principals, dirigits per l’expert en comèdia que és Carlos Therón i secundats amb solvència per la resta de l’elenc, exploten a fons. La combinació és idònia perquè la pel·lícula rebenti la taquilla.
El títol del film, Es por tu bien ,ja explica perfectament el punt de partida del guió. Els tres protagonistes, horroritzats per l’aparellament de les seves nenes amb uns joves que consideren uns “mamarratxos”, són en realitat tres homes “desubicats”, sobretot per culpa del seu autisme voluntari davant els sentiments de les seves filles. Així ho planteja el realitzador del film per, de seguida, subratllar “la possibilitat d’entendre’s tot i partint d’extrems oposats” que la pel·lícula apunta: un repte que se substancia sobretot en la conflictiva relació entre el personatge de Coronado i el rastaflauta post-15M que amenaça d’esdevenir el seu gendre.
Coronado mateix veu en l’argument l’avantatge d’oferir conclusions més enllà de l’humor: “La història ens descobreix el valor del respecte per la llibertat de cadascú, de la família ben entesa, de l’amor no egoista...”, apunta.
Cámara, per la seva banda, és transparent respecte a l’aspiració primordial de l’equip que ha desenvolupat la producció de Telecinco. “Estem desitjant que faci una bona taquilla per començar l’any calentons. I que la pel·lícula arribi al festival de Màlaga i després a Cannes, amb Pedro Almodóvar de president, i que de sobte el cinema estigui a les portades dels diaris”.
Aquesta cobejada carambola d’èxits del film en particular i del cinema espanyol en general és de justícia, defensa Coronado, per als actors i cineastes, però sobretot per als espectadors: “El públic s’ho mereix tot, perquè finalment s’ha deixat enamorar pel que fem”, diu. I posa aquesta situació en contrast amb la que es vivia fa vint anys, quan el terme “cinema espanyol” desencadenava tota mena de prevencions. “Tot el que les institucions no
“Les comèdies sempre es premien menys, al marge de l’èxit que tinguin; no ho he entès mai!”, diu Coronado
ens han reconegut sí que ens ho ha reconegut el públic, i em sento amb la responsabilitat de compensarho”, arrodoneix l’actor.
Però ni Cámara ni Coronado es fan il·lusions amb la crítica i els guardons. “Les comèdies, per mi el gènere més difícil, són sempre les menys premiades: una cosa que, com a actor, no he entès mai”, afirma el protagonista d’El Príncipe. “És interessant que sempre hi hagi tres o quatre pel·lícules tan injuriades per la crítica com celebrades pel públic”, ironitza Cámara. “Són sempre –afegeix– comèdies que eleven l’ànim recaptador i la quota de pantalla... cosa que ens permet mantenir-nos entre queixes contra un Govern que recapta molt més que no ens dona”.