València
Anys enrere (quan Camps i Barberá encara treien suc de l’àcida taronja de l’anticatalanisme), Josep Vicent Boira demostrava a qui el volia escoltar que les relacions econòmiques entre València i Catalunya són de les més intenses que es produeixen entre regions europees. “Els empresaris valencians saben que l’anticatalanisme no és un bon negoci”, deia quan semblava que gairebé no hi havia a València cap amant de nosaltres, els catalans.
Boira, secretari de vertebració del territori valencià, és un geògraf de sòlida trajectòria que, en el seu llibre La Commonwealth catalanovalenciana, va recrear la idea de l’Eix Mediterrani. Un espai econòmic que forma una mena de creu de sant Andreu amb dues línies d’atracció geoeconòmica: la que va del Rosselló a Múrcia (a Andalusia, de fet) i la que va de Saragossa a Palma. Quan el catalanisme donava per perduda la potentíssima branca valenciana de la llengua de Llull i March, Boira recordava que els lligams econòmics entre aquests dos territoris són fortíssims i que s’han anant incrementant cada vegada més des del segle XIX.
Per avançar en la proposta de Boira, calia que València comencés a desprendre’s del fantasma de la catalanitat pantagruèlica, que li impedia de mirar-se al mirall amb naturalitat. I també calia que redefinís la seva estratègia d’acord amb el context geoeconòmic. Ho comença a fer. Políticament: la decadència del PP ha donat ales al Govern del president Puig, que impulsa una política cauta, però clara, d’obertura veïnal. I econòmicament: els empresaris valencians estan decidits a coordinar la via Augusta.
Però per avançar en la proposta de Boira també calia que els catalans abandonessin la seva estranya ignorància de València, que els porta a no parlar-ne o a donar per fet que al sud no hi ha res; o bé a referir-s’hi com si València no fos sinó una extensió incompetent del territori propi. ¿Com reacciona, ara, Catalunya al canvi de joc valencià? Amb indiferència. El debat català està entotsolat en el projecte de ruptura amb Espanya, un projecte que no és fàcil de compatibilitzar amb la discreta i racional abraçada valenciana.
Quan ja no tenia força per impulsar-la, Maragall va descriure l’euroregió no solament com la mancomunitat amb aval europeu de diverses regions mediterrànies, sinó com una manera de desmuntar subtilment, sense trencar plats, el model recentralitzador d’Espanya. Un model que despobla la major part del territori espanyol i xucla les energies econòmiques del conjunt gràcies al falset del patrioterisme cívic i la igualdad de todos los españoles.
Boira acaba de demostrar que el Govern central finança obres ferroviàries a la província de Madrid amb pressupostos destinats al corredor mediterrani, cosa que deixa en calçotets el patrioterisme de la igualtat que domina als mitjans de Madrid i, alhora, situa el plet econòmic català en el mateix pla que el valencià. Podria estar començant una partida política i econòmica nova. Seria interessant que València, tercera ciutat d’Espanya, la liderés.
Maragall va descriure l’euroregió com el subtil desmuntatge de l’Espanya recentralitzada