Lloança del conill
Els productors de conill es queixen que cada dia se’n menja menys i que, des de principis dels anys noranta, n’ha baixat el consum a gairebé la meitat. Bona part de la culpa, diuen, es deu al fet que, tret d’honorables excepcions, els joves ja no en mengen. A casa perquè la majoria no sabria ni com cuinar-lo, i al restaurant s’estimen més demanar una altra cosa. És una afirmació que sembla certa. Que recordi, no he vist mai cap jove que en demani. Prefereixen opcions a les quals s’han avesat més. Pollastre o hamburgueses, i si pot ser ben inundades de quètxup. Un portaveu de l’Associació Espanyola d’Autoserveis i Supermercats diu que “el consumidor menor de trenta anys mostra rebuig a consumir-ne”.
Ja deu ser això, tot i que no acabo d’entendre’n el perquè. Els de la meva generació vam créixer veient pel·lícules de Bugs Bunny i, tot i que era un conill molt simpàtic, això no ens va privar de menjar-ne sense cap problema. Si hagués estat per aquestes qualitats afables tampoc no hauríem menjat ànec (pels ànecs Donald i Lucas), ni gallines ni pollastres (pel gall Claudio), ni
Cada dia es menja menys conill i, des de principis dels noranta, n’ha baixat el consum a gairebé la meitat
porc (per l’inefable Porky). Crec que, a Catalunya almenys, un dels orígens del rebuig a menjar-ne té a veure amb l’emissió d’aquella sèrie de TV3 anomenada Veterinaris, que va convertir en un ídol un conill obès anomenat Carlitos. Tant va emocionar aquell animal des de la primera temporada que molts espectadors adolescents hi van crear tal empatia que van decidir que no menjarien mai carn d’aquella, perquè potser s’estarien menjant en Carlitos; que, per cert, de tan gras com estava al principi hauria pogut servir per donar menjar a tot un regiment.
A començament dels anys vuitanta, un servidor vivia a Nova York i el dia que algun conegut decidia cuinar una paella, havia d’anar a comprar-ne a alguna carnisseria italiana. Jo anava a una del West Village. Quan molts americans d’origen no italià (ni espanyol ni català) se n’assabentaven es duien les mans al cap i amb un rictus mig de fàstic preguntaven: –¿Mengeu conill? –Sí. És ben bo. –Ai, jo no podria. Pobres animalons... En certes tribus de Nova Guinea no mengen fruits vermells perquè n’associen el color amb la menstruació. Els hare krixna rebutgen els bolets, de manera que no trobaràs mai pel Berguedà un caçador de bolets amb el cap rapat i tambors o cròtals. Els jainistes no mengen naps, patates o pastanagues, perquè consideren que, quan els arrenques de la terra, mates tots els microorganismes que viuen a tocar de l’arrel. Per a mi, el tabú més emotiu és el dels yazidites del Kurdistan, que tenen prohibit menjar enciam. ¿El motiu? Fa segles, els otomans van fer una escabetxada de yazidites en un camp d’enciams. De tabús alimentaris n’hi ha un munt, però no hauria mai imaginat que veuria que a Catalunya el conill en seria un. Deu ser cosa de la globalització, segur.