Divisibilitat del conflicte català
Anys enrere, passejant pel carrer Provença de Barcelona fent camí cap al restaurant on anàvem a dinar amb altres persones, l’expresident Jordi Pujol em va fer una reflexió. “Miri Costas –em va dir–, la independència és molt difícil, gairebé impossible; però el que, sense cap dubte, és impossible és continuar com estem”.
Recordant ara aquesta reflexió no pretenc comprometre Jordi Pujol amb un pensament que va poder tenir sentit per a ell en aquell moment, però que potser ha canviat amb els esdeveniments. L’única cosa que vull és fer meva aquella reflexió.
Em semblava clar el 2012, i em sembla fins i tot més clar ara, que ni la independència ni l’statu quo no són opcions reals. I sospito que tant els ciutadans i els polítics que defensen la independència com els que han defensat l’statu quo són conscients que ni l’una ni l’altra no són opcions polítiques factibles.
No ho són no per les dificultats legals del referèndum, sinó perquè els ciutadans no donen suport majoritàriament ni a l’una ni a l’altra. Això és una cosa que reiteradament posen de manifest les consultes electorals i les enquestes d’opinió. La independència divideix la societat. I l’statu quo no té pràcticament suport rellevant. I molt probablement aquesta situació continuarà així en el futur.
Per on aniran les coses, llavors? És possible que l’efecte combinat de la fatiga, de l’aprenentatge derivat del conflicte mateix, del coneixement dels límits a la independència al si de la Unió Europea i de l’euro i també de les lliçons que es puguin extreure de situacions externes sobrevingudes, com el Brexit, tard o d’hora facin sorgir altres opcions intermèdies políticament factibles.
Que aquestes opcions intermèdies hi són, en espera de ser formulades i negociades, ha quedat de manifest aquests dies arran de les paraules de l’expresident Artur Mas en una conferència pronunciada a la Universitat Autònoma de Madrid. Segons ha explicat Jordi Juan a La Vanguardia digital, en el col·loqui Artur Mas va deixar caure que hi podria haver una alternativa a la independència, però que, en tot cas, corresponia a l’“Estat” formular-la. I el Govern de Madrid sembla que es disposa a explorar aquest camí.
Si les intencions d’uns i d’altres són sinceres o simplement oportunistes pertany a l’arcà dels subjectes. En tot cas, el risc és fer-se massa expectatives. Aquest és un conflicte llarg, d’almenys una o dues legislatures. L’intent d’abordar-lo de cara, d’una sola vegada, molt probablement estarà abocat al fracàs. Uns no poden renunciar, de sobte, al referèndum; els altres no poden, sense més ni més, dir “blanc” on fins ara deien “negre”. Què cal fer? Una via de sortida seria transformar la naturalesa del conflicte actual. Fins ara està plantejat com un “conflicte no divisible”, del tipus de “o això o allò”. Aquest planejament només pot tenir un guanyador. No dona marge a la negociació. Es tractaria de transformar-lo en un “conflicte divisible”, del tipus de “més o menys”. En aquesta mena de conflictes tots cedeixen alguna cosa i tots guanyen alguna cosa. Es fa possible la negociació i l’acord. Aquest plantejament de resolució de conflictes va ser suggerit per Albert O. Hirschman, prestigiós economista i analista de polítiques de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton i penso que té marge en el nostre cas.
L’inventari de 46 qüestions que al seu moment Carles Puigdemont, com a president de la Generalitat, va presentar al president Mariano Rajoy és un bon punt de partida per transformar la naturalesa indivisible de l’actual conflicte en una altra de tipus divisible. Entre aquelles 46 qüestions n’hi haurà moltes de susceptibles d’acord i algunes altres en què no serà possible. En tota negociació es deixa per al final els conflictes indivisibles per abordar en un primer moment els conflictes de “més o menys”.
Una qüestió de no menys importància per a l’èxit són els actors d’aquella negociació. Hauria de ser una comissió formada per representants dels respectius governs o dels parlaments?
Des de la perspectiva dels interessos i preferències del conjunt de la societat l’anomenat problema català no és, com he dit, independència sí o no, sinó disposar de més capacitat de decisió i de més instruments per a un millor autogovern. La divisibilitat del conflicte pot contribuir a avançar en aquell camí. En tot cas, no es tracta que ningú renunciï als seus ideals o preferències polítiques últimes, sinó de posposar-les per explorar la possibilitat d’aconseguir avenços en benefici del bé comú de la societat.
El risc és fer-se massa expectatives; aquest és un conflicte llarg, d’almenys una o dues legislatures