La Model
Hi va haver un temps en què era una lletania que repetien tots els responsables implicats, tan infatigables al descoratjament com inoperants en el resultat. “L’any que ve tancarem la Model”, i el mantra adornava els titulars polítics, alimentava les frustracions ciutadanes i regalava temps a l’erosió. La Model es perpetuava una vegada i una altra, víctima de la incapacitat política, i la vella reivindicació, nascuda a mercè dels temps foscos de la dictadura, sucumbia en l’abisme de les promeses fallides.
Any rere any..., fins avui. Després de tanta espera, i gràcies a la tasca persistent i intel·ligent de l’equip del conseller Mundó, que ha treballat tots els flancs i llimat gairebé totes les diferències, i ho han fet sense soroll, gràcies a això el final de la Model té data tancada.
És una notícia enorme, d’aquestes que atorguen medalla a una legislatura, i la simplicitat de les quals en el moment final –el simple lliurament d’unes claus– no desmenteix la filigrana política que s’ha necessitat per arribar a bon port. En aquests temps de tanta trinxera dialèctica, més entretinguts en l’esgrima retòrica que en els resultats polítics, el tancament de la Model és una gran notícia precisament perquè no cavalca sobre declaracions, sinó que aterra en els fets.
Aquest Govern fa processos, lluita per un referèndum, sobreviu a l’ofec econòmic, respon a les invectives estatals, resisteix als jutjats, però a més..., governa. I cal ressaltar el verb, perquè en el procés de difamació que pateix l’Executiu català, arraconat en el córner del descrèdit permanent per aquells que li neguen el pa i la sal, sovint s’oblida l’esforç per avançar en compromisos i projectes. En qualsevol cas, haver aconseguit tancar el capítol de la Model és un èxit amb majúscules, sobretot perquè s’ha fet molt bé. Primer, amb acord parlamentari gairebé unànime, només amb l’abstenció del PP al Parlament, encara no se’n sap gaire bé el motiu. De fet, sembla que no el saben ni ells. Segon, l’acord s’ha tancat després de garantir tots els llocs de treball, el trasllat adequat dels presos i les bones condicions carceràries. I finalment, s’ha resolt amb intel·ligència l’acord amb l’Ajuntament, que tindrà la responsabilitat d’utilitzar adequadament l’espai que quedarà buit. És a dir, s’ha tingut cura de tots els detalls, s’han buscat els acords, s’ha resolt la logística i al final s’ha aconseguit el que començava a semblar un miracle. Bé per Mundó, aquest conseller discret que no sembla mai que trenqui un plat, que té una conselleria amb poques atribucions i que, tanmateix, serà el responsable d’un notable èxit polític.
Tanca, doncs, la Model. Se n’anirà amb ella el record d’un temps fosc que empresonava la llibertat i destruïa l’esperança. Va néixer per ser el model carcerari d’Espanya i va acabar sent el símbol de la repressió.
El seu final tanca un capítol negre de la memòria.
Se n’anirà amb ella el record d’un temps fosc que empresonava la llibertat i destruïa l’esperança