Un tirà a Washington?

Els titulars són nefastos: “Trump força més deportacions”. El malson es converteix en realitat i una terra que ha estat meta d’emigrants de tot el món expulsarà milers de persones, d’una forma que contradiu la mateixa essència de la República que van fundar homes com Washington, Jefferson, Adams o Franklin. En la seva crònica d’ahir, Jordi Barbeta explicava que tots els sensepapers poden ser deportats, excepte els denominats dreamers d’Obama, els nens que van travessar il·legalment la frontera i que han crescut al país, als quals l’anterior president va facilitar permís de treball. Aviat potser veurem en els telenotícies escenes pròpies d’una societat distòpica, com les que plantegen diverses novel·les, pel·lícules i sèries de televisió. Davant les polítiques xenòfobes i de mà de ferro de Trump, cal fer-se una pregunta: el líder de la democràcia més gran del planeta pot actuar com un dictador? Aquesta qüestió va lligada a una altra, no menys rellevant: la societat dels Estats Units acceptarà que el seu president impulsi mesures pròpies d’un règim autoritari o totalitari?

El nou inquilí de la Casa Blanca descol·loca els analistes. De xarlatà grotesc a dictador en potència? Pensàvem que el vestit presidencial rebaixaria la densa demagògia que Donald Trump va exhibir com a candidat. Pensàvem que la grandesa de la institució el convidaria a aterrar en la moderació pragmàtica pròpia de la realpolitik. Els límits que Trump va desafiar durant la seva agressiva campanya electoral acabarien imposant-se –auguràvem– a tall de sentit comú sobre un neòfit declarat en la gestió de l’interès general.

Però els primers dies del president home de negocis són més que inquietants. I donen un nou sentit al que va escriure Thomas Paine el 1776, durant els agitats dies de la revolució, quan els nord-americans lluitaven contra la tirania que identificaven amb el rei anglès: “L’opressió domina cada racó del vell món. La llibertat ha estat perseguida arreu del planeta. Àsia i Àfrica fa temps que l’expulsaren. Europa la té per un estranger, i Anglaterra li ha donat l’avís de partir. Oh!, rebeu el fugitiu i prepareu a temps un refugi per a la humanitat”.

El que està passant ara mateix indica que els Estats Units podrien deixar de ser molt aviat aquell “refugi per a la humanitat” que va anunciar el fogós autor de Sentit comú. Als arquitectes de la independència nord-americana els obsessionava que el president pogués reproduir els vicis i abusos del monarca britànic, i d’aquí ve el complex joc de contrapesos entre els poders executiu, legislatiu i judicial. A diferència dels cabdills llibertadors de l’Amèrica hispana, George Washington i els que l’envoltaven sentien un rebuig sincer i profund pel “mano i disposo”. Com a il·lustrats racionalistes que eren, anhelaven una república de lleis al servei d’una societat sense privilegis. Atès que el primer president era un general i estava al capdavant de les tropes insurgents, el càrrec va quedar unit –fins avui– al de comandant en cap de les forces armades. Malgrat això, els nord-americans no han patit mai un cop militar ni els professionals de les armes han qüestionat la preeminència del poder civil.

Però el temor a un dictador, a un tirà sorgit de les entranyes del sistema, ha existit i encara existeix en la mentalitat dels Estats Units, sobretot en els ambients liberals, als quals aquí anomenaríem progressistes. En aquest sentit, l’estil de Trump revifa un fantasma que beu d’episodis ben reals, com l’obsessiva caça de bruixes del senador McCarthy –durant els anys cinquanta– contra tot el que fes olor de comunisme o d’inconformisme. En el context de la guerra freda –propens a tota mena de paranoies– no era difícil tenir fantasies amb una eventual subversió dels principis constitucionals per enfrontar-se al poderós enemic exterior soviètic. John Frankenheimer –cineasta amb diverses pel·lícules polítiques en el seu historial– va rodar l’any 1964 una obra brillant d’història-ficció, que resumia perfectament aquella por d’una nova tirania sorgida del complex militar-industrial i la seva lògica antipolítica: Seven Days in May.

Basada en la novel·la del mateix títol de Fletcher Knebel i Charles W. Bailey II (publicada l’any 1962 i editada en espanyol per Destino el 1963, sense que la censura advertís la crítica implícita que feia al règim dictatorial de Franco), la pel·lícula narra la conspiració del general Scott (un Burt Lancaster magistral) per derrocar el president Lyman, que ha firmat un tractat amb l’URSS per reduir l’arsenal nuclear. He tornat a veure el film mogut per les preguntes que em faig sobre Trump, que no és militar però és un general dels negocis. I he llegit la novel·la que la va inspirar. Hi trobo això. Parla Lyman: “Potser vaig arribar massa tard. El clima per a la democràcia és pitjor que mai a la nostra nació. Pot ser que el general Scott cregui que té la salvació a les seves mans. Si ho creu sincerament, està lamentablement equivocat i el compadeixo”. De vegades, la ficció té el poder d’anticipar la realitat.

La societat dels Estats Units acceptarà que el seu president impulsi mesures pròpies d’un règim autoritari?