Afrontar la postveritat i el complotisme

El retrocés de l’universalisme, de la raó, de l’Estat de dret i del dret s’ha accelerat bruscament en aquests últims anys a tot el món occidental. Es constatava fa diversos anys amb el complotisme, aquesta tendència paranoica a veure la realitat sota el prisma de la sospita i de la denúncia: el fenomen s’ha accentuat i s’ha estès fins al punt que s’ha pogut parlar en el nostre temps de l’era de la postveritat; millor caldria parlar de la mentida, o de no-veritat; seria més clar i nítid.

Aquest fenomen ha revestit un gir polític amb la campanya a favor del Brexit al Regne Unit, on les pitjors contraveritats, i les més absurdes, sobre Europa s’han abocat a la premsa, ha prosseguit als EUA en ocasió de la campanya de Trump per les primàries del seu partit i posteriorment de l’elecció presidencial; cal advertir, d’altra banda, que Hillary Clinton no sempre ha quedat en desavantatge sobre això. I la postveritat prossegueix des d’aleshores el seu camí amb la invenció per l’entorn de Donald Trump de “fets alternatius”; és a dir, d’afirmacions que pretenien mostrar el contrari del que observen els mitjans de comunicació. Afegim que la postveritat no es limita a l’exclusiva zona política: s’observa en altres terrenys, començant per la vida privada.

D’ara endavant, importants dirigents polítics, influents xarxes socials i una part important del poble poden trobar un terreny d’entesa sobre la base de la mentida i de les contraveritats, mentre que d’altres, o els mateixos, s’omplen d’idees, d’afirmacions i d’explicacions centrades sobre la imatge de forces fosques totes elles a instàncies del mal.

Com afrontar aquests dos errors, ja que tant l’un com l’altre posen a prova la nostra vida democràtica i donen fe d’un profund malestar en la nostra cultura? Tota resposta que vulgui ser seriosa ha de procedir d’una anàlisi sobre les fonts tant del complotisme com de la postveritat. En els dos casos, figura en primer lloc la pèrdua de credibilitat d’aquells que amb la seva paraula haurien d’aportar la informació, el saber, els coneixements. Les elits polítiques presents en el panorama existent es troben desacreditades a tot arreu, acusades eventualment de corrupció i percebudes com a realitats que prosperen en la mentida, la contradicció, la incoherència. Els mitjans de comunicació clàssica se solen posar en qüestió pels seus vincles amb els poders polítics i econòmics, perquè serien en definitiva l’expressió del poder i serien mons elitistes ja no de confiança. Es tracta també, amb massa freqüència, dels intel·lectuals i sobretot dels docents que serien incapaços d’encarnar la raó i la veritat: se sospita sobre ells també d’ignorància, o de mentida, de difondre teories que serien falses o perilloses.

Perquè tant el complotisme com la postveritat trobin un vast espai són imprescindibles internet i les xarxes socials. Els nous mitjans permeten la interacció, l’intercanvi, el debat o les aparences de tot plegat: tots poden expressar la seva veritat, confrontar-les a d’altres, més sovint sota formes poc elaborades, un m’agrada a Facebook, un tuit en menys de 140 caràcters. I per als qui en vulguin saber més, figuren, amb fàcil accés, continents i arxipèlags de recursos via internet per arribar encara més lluny i enfonsar-se en les mentides i en la irracionalitat sense fronteres.

Resulta ingenu creure que argumentant racionalment, aportant proves, demostracions rigoroses, es pot fer retrocedir la irracionalitat una vegada implantada. Perquè el principal artifici del mal, per als qui viuen en les teories del complot i de la postveritat, consisteix a revestir l’aspecte del veritable: quan més es demostra que una idea és falsa, més s’aporta la prova que es troba un en la posició més forta, que la seva malignitat és diabòlica. El recurs a la raó, per si sol, és inoperant, fins i tot contraproduent. És, així mateix, arriscat, i fins i tot contraproductiu, apel·lar a la moral, a valors altruistes, a altres valors propis de l’amor, de l’obertura d’esperit, de la tolerància: els bons sentiments, l’“ànima bella” com deia Hegel, no pesen davant conviccions innegociables, ancorades en la profunditat, fins i tot en un món religiós.

Atès que la irracionalitat, la immoralitat es nodreixen de la distància que separa les elits i una part de la població, és necessari abolir aquesta distància a la pràctica, facilitant l’accés d’aquesta part de la població, i sobretot dels joves, a tot allò que pot encarnar la raó i els valors. Per exemple, un aprenentatge pràctic de la tecnologia i de la ciència en institucions com les ciutats de la ciència o els museus on els joves tenen experiències, troben persones amb coneixements en la seva especialitat, intercanvien entre ells, se’ls pren seriosament en els seus plantejaments, tot això pot resultar decisiu.

De la mateixa manera, a l’escola els discursos captivadors que valoren la instrucció cívica, o descriptius de l’Holocaust, poden revelar-se ineficaços, fins i tot contraproduents, atès que no poden convèncer més que els qui ja estan convençuts, com el xoc emocional que ofereix una visita a Auschwitz, en el marc de l’escolaritat, pot revelar-se especialment important.

I ja que les elits solen donar la imatge de trobar-se geogràficament allunyades de la població, convé que els indrets on poden tenir lloc experiències concretes, intercanvis, debats i trobades no siguin aquells amb els quals s’identifiquen les elits, encara que sigui de manera simbòlica. Dit d’una altra manera, que les ciutats de la ciència, museus i altres espais estiguin instal·lats en barris populars i no necessàriament als barris acomodats, cosa que ja s’observa de segur. Són només pistes, però ¿com pot ser que no es vegi que cal aportar respostes pràctiques i realistes, i no paraules raonables i moralitzadores mancades d’un gran efecte?

Cal facilitar l’accés de la població, especialment dels joves, a tot allò que pot encarnar la raó i els valors Tant la teoria del complot com la de la postveritat posen a prova la nostra vida democràtica