De l’orgia emocional a la destrempada racional
El cosmos culer inclou universos paral·lels. La derrota d’ahir, probablement la més ben jugada de totes les d’aquesta temporada, dona continuïtat a un Barça vulnerable en defensa, maldestre a l’àrea del rival i que torna de Riazor tocat però no enfonsat. És un equip que no acaba de trobar l’equilibri entre la voluntat i l’encert. Això a la Lliga, una competició que, com va explicar Pepe Mel, té equips que preparen els partits amb temps i sense la interferència del calendari. “No hemos dejado que sus jugadores importantes intervinieran”, va dir Mel. Ja fa setmanes que ens adonem que, en efecte, l’equip es divideix entre “jugadors importants” i fitxatges discutibles. Per desgràcia, no tots els importants (Iniesta, Messi, Alba) estan en un estat de forma idoni i els altres (Arda i Gomes) rebaixen la mitjana d’efectivitat i perillositat del joc. Per sort, el barcelonisme és un multivers que inclou experiències com la de dimecres. És una realitat que, paral·lela a la d’ahir, segueix els principis adrenalínics de les eliminatòries i es distancia de la regularitat, grandiosament domèstica, de la Lliga.
La importància d’eliminar el PSG és relativa de cara al palmarès però el valor emocional i l’efectisme d’afirmació del partit és incalculable. Tindrà conseqüències, perquè passarem a quarts de final i perquè la UEFA paga (bé) cada victòria. Però quin valor intangible té el 6-1 i quin retorn en l’educació sentimental culer a mig i llarg termini? No els podrien comptabilitzar ni Gonzalo Bernardos ni el gran José Maria Gay de Liébana, que, sent de l’Espanyol, podrien estudiar-ho amb el distanciament acadèmic adequat. Per això, barrejar la festa de dimecres amb el partit d’ahir és renunciar al factor quàntic del nostre univers i confondre la pepsi amb la coca-cola.
Ahir el Barça no va jugar malament però en una lliga hi ha dies en què de vegades el rival està més preparat. Dimecres, en canvi... Ah, dimecres! Sortint de l’estadi confluïen totes les formes de felicitat. Un analista improvisat repetia: “Hem començat jugant com el Barça i hem acabat guanyant com el Madrid”. El diagnòstic semblava un sacrilegi perquè s’ha d’estar fatal per pensar en el Madrid en una nit així. De fet, és la prova que sovint ens imposem rivalitats innecessàries, perquè la gràcia de dimecres és que condensa multitud d’esperits cent per cent barcelonistes. D’entrada, la derrota vergonyosa, que va activar el pessimisme tribal necessari perquè, a partir de l’aflicció, Luis Enrique intervingués amb intel·ligència. Després, el tempo escenogràfic, que va contenir la pornografia supersticiosa (que, per desgràcia, s’ha disparat amb l’eufòria del 6-1). En el Camp Nou més anímicament lluminós i embogit del segle XXI, el Barça va començar jugant com el millor Barça dels últims mesos (que no és ni de bon tros el millor dels últims anys), a remolc dels “jugadors importants” i sense el llast dels menys determinants. Però, a partir del 3-0, va elevar el nivell de risc amb una temeritat indispensable que ens va costar el gol que semblava enfonsar-nos.
Fins que, reinterpretant la grandesa dels seus predecessors brasilers (Romário, Ronaldinho, Rivaldo, Ronaldo), Neymar va decidir intervenir. Durant set minuts, Neymar (alguns vam recordar-nos de Sandro Rosell però no ho direm
Barrejar el partit de dimecres amb el d’ahir és renunciar al factor quàntic del nostre univers
en veu alta perquè el barcelonisme preserva les seves trampes i rancúnies) va fer que tot l’equip jugués com jugava Luis Enrique però afegint-hi l’esperit cruyffista de les lligues de Tenerife i Djukic. Això, sumat al fet que el PSG va caure en l’arrogància prematura del nou-ric, encarnada en la fatxenderia pija de Sarkozy i en a mesquinesa crònica de Domenech, ens va proporcionar unes sensacions orgiàstiques precisament pel fet de saber que estàvem vivint un moment irreal des del punt de vista de la lògica però infinitament real des del punt de vista de les emocions. Hi ha qui, després de perdre a Riazor, insisteix a lligar –causa i efecte– aquella victòria amb aquesta derrota. Jo m’estimo més preservar, com un tresor quàntic contradictori, una experiència que perdurarà per sempre i una altra que, si tot va bé, oblidarem aviat.