Sting, ‘Englishman in Barcelona’
El britànic va començar al Sant Jordi Club el tram europeu del ‘57th & 9th Tour’
Sting va reprendre ahir a la nit el seu idil·li amb Barcelona estrenant la gira europea del seu últim àlbum, 57th & 9th, amb una vetllada intensa, emotiva i en perfecta connexió amb la seva incondicional afició. Va aparèixer a les vuit del vespre armat amb la guitarra acústica, juvenil, sense barba, i va cantar amb la seva inconfusible veu Heading south on the Great North Road, cançó que pertany al seu últim disc, esmentat abans. Al final del tema va aparèixer el seu fill Joe Sumner, que li va fer alguna veu, i allà es va quedar com a primer teloner. El pare es va enretirar i no va reaparèixer fins ben bé passada una hora.
Més de 36 anys després de la seva primera actuació a Barcelona com a membre de Police (a la Monumental, uns mesos més tard de la seva estrena absoluta al pavelló del Joventut de Badalona), Sting tornava a la capital catalana amb un vestit que recordava el dels seus inicis, en solitari però en format de grup rocker i amb una actitud de connexió directa, elèctrica i guitarrera amb el seu públic. Ho va fer en un Sant Jordi Club que era ple d’una afició expectant i feliç, majoritàriament integrada per gent dels quaranta en endavant.
La predisposició escènica i sonora d’aquest projecte de Sting és molt encomiable. Després dels anteriors exercicis estètics de tipus variat i acollida més aviat discreta, sembla que des de fa un parell de temporades torna a un codi més pròxim als seus orígens musicals, on les prioritats són la música i l’eficàcia.
A partir d’aquestes premisses, i acompanyat per una parella de virtuosos i fonamentals guitarres (Dominic Miller i el seu fill Rufus) com a mascaró de proa, Sting va repassar amb ganes un ampli cançoner repartit en dos blocs principals, és a dir, els grans hits de Police i el més granat del disc que motiva la gira, i una segona part més reduïda que conté unes quantes petites perles de la seva producció en solitari.
La presència dels dos teloners, malgrat que va tenir lloc quan el públic encara estava arribant al Sant Jordi petit, va ser interessant però breu, començant per Joe Sumner, fill de Sting, i el proteínic grup Last Bandoleros. Després es van afegir –eficaç acordió inclòs– com a suport a la resta de la vetllada. La màgia es va instal·lar, com passa quan Sting es troba en sintonia, quan va arrencar la nit pròpiament dita amb la vibrant interpretació de la molt esmolada Synchronicity II, una peça de contorns ombrívols que parla de la disfuncionalitat social, i que va empalmar amb Spirits in the material world, també de la collita policial, i Englishman in New York, inclòs al seu gloriós àlbum Nothing like the sun.
Després d’I can’t stop thinking about you va presentar la seva banda i a partir d’aquí es va capbussar en material propi d’abans i d’ara amb les guitarres, l’esplèndida il·luminació i una entrega serena i contundent com a armes de convicció massiva. La part final de la vetllada va tornar al repertori brillant de Police, tot i que un dels moments més intensos va ser quan pare i fill es van ajuntar per unir veus i esperits en la seva particular versió d’homenatge de l’Ashes to ashes de David Bowie, que van fondre amb un dels talls del seu últim àlbum, 50,000, escrit en memòria del mateix Bowie, de Prince i del motörhead Lemmy.
Cap al tram final no va poder faltar Roxanne (quina cançó tan perfecta, que ahir a la nit va enllaçar amb l’Ain’t no sunshine de Whiters) i com a regals, altres meravelles com Every breath you take i, sobretot, veure un Sting en aquest estat de forma tan excel·lent.
Un Sting intens va connectar amb el públic amb música directa i un repertori esplèndid