La companyia desitjada
Joana Bonet escriu sobre les relacions de parella en la societat actual: “Una vegada divorciats, els homes espanyols tornen a casar-se més, i més ràpid, que les dones. D’altra banda, elles són més longeves, i per tant viuen més anys de viduïtat, en solitud. Han acabat enroscants’hi igual que un gat. L’administren amb facilitat. Algunes tenen amics, però es neguen a cuinar-los i cedir-los calaixos a l’armari”.
Va durar anys, allò: si en els títols de crèdit no apareixien noms de dones, apagàvem la tele, perquè desdenyàvem aquelles pel·lícules d’aventures o de ciència-ficció que no contemplaven una relació entre un personatge masculí i un altre de femení, preferiblement una història d’amor, del tipus que fos. L’amor que traspassa la pantalla i ens posa la pell de gallina. L’amor que espera, el que sagna. El gran amor que es perd en un revolt de carretera. Fins i tot en les que Hollywood va denominar Women’s pictures, com la clàssica Donetes, hi apareixia algun home, a part del pare de torn. La paraula mixt s’agitava en tota mena de cocteleres.
Si algú llavors ens hagués dit a nosaltres, que encara crèiem en el príncep blau –i ignoràvem les successives frustracions que ens suposaria perseguir un ideal en realitat tan pidolaire–, que arribarien dies sense homes, hauríem lluitat contra Goliat i les forces del vent; ens hauríem doblegat, heroïnes romàntiques, davant el fatum insípid que ens anunciava el cant de la Sibil·la. Dies sense carícies als cabells, ni una abraçada forta i quadrada, sense una mirada capaç d’encendre les emissores del cos. El problema és que confoníem l’amor amb la seva dutxa química que ens col·locava l’endorfina rere l’orella, igual que un clavell. L’enamorament és suspens i grandesa, tot s’empetiteix, el son és curt i el món t’ofereix continus senyals del teu enamorat. Sol durar un any i mig en el millor dels casos, alguns diuen que tres. Després se substitueix per la unitat familiar o per una estreta camaraderia amb moments eròtics, també en el millor dels casos. I una gran part de les relacions entre el personatge masculí i femení perd el guió, i les rutines podreixen el poc que queda d’aquell ardor.
Una vegada divorciats, els homes espanyols tornen a casar-se més, i més ràpid, que les dones. D’altra banda, elles són més longeves, i per tant viuen més anys de viduïtat, en solitud. Han acabat enroscant-s’hi igual que un gat. L’administren amb facilitat. Algunes tenen amics, però es neguen a cuinarlos i cedir-los calaixos a l’armari. També n’hi ha de solteres, les que diuen que “el mercat està fatal”. Substitueixen la manca d’homes en la seva vida per una germandat d’amigues els gaudis de la qual sovint són extraordinaris, incomparables no amb la idea de l’amor, sinó amb les seves engrunes. I per descomptat hi ha els fills: les mares solen estar massa entretingudes, i curulles d’amor, excepte quan es refreda el coixí. Però, amb tot, es diuen que no es tracta més que d’un instant esquiu, una minúcia comparada amb les hores de calma caribenya que suposen uns dies sense homes.
Les dones viuen més anys de viduïtat, en solitud; han acabat enroscant-s’hi com un gat