Joan Caylà
Barcelona aconsegueix un descens històric de casos amb un estricte seguiment
AGÈNCIA DE SALUT PÚBLICA
Al llarg de 30 anys, els serveis de salut municipals han apostat de manera sostinguda per un model per combatre la tuberculosi que avui és un referent a escala mundial. Aquest esforç ha donat magnífics resultats a Barcelona.
Barcelona treu pit avui perquè ha aconseguit xifres mínimes de tuberculosi en una zona del món amb taxes d’infecció elevades. Al llarg de trenta anys els serveis de salut pública municipals han apostat de manera sostinguda per un model d’actuació que s’ha ficat a les cases dels malalts, a les presons, als centres de desintoxicació, als centres de salut on van els sensepapers. I aquest model d’intervenció per prevenir i controlar una de les malalties més freqüents que cal vigilar (les de declaració obligatòria) ha permès superar l’epidèmia lligada a l’heroïna dels vuitanta, a la suma explosiva amb el VIH, que potenciava les dues infeccions, a una forta immigració de persones que procedien de països amb molta tuberculosi, tan vinculada a la pobresa, i, finalment, al repunt esperable per la crisi. La tuberculosi ha baixat.
“És un model totalment low cost”, explica l’impulsor i director, Joan Caylà, “perquè l’equip de 13 infermeres i sis agents de salut comunitaris s’ocupen de totes les malalties de declaració obligatòria de la ciutat, no només de la tuberculosi”. A Londres n’han pres nota. Ara ells arriben als 40 casos per 100.000 habitants –en aquesta moment Barcelona se situa en menys dels 17 per 100.000, però el 1991 van arribar a pràcticament els 70 per 100.000 els afectats– . “A Londres pensaven que pràcticament l’havien eliminat fins que van mirar cap als immigrants”, explica l’epidemiòleg. Aquí sempre els hem tingut en compte, i això va
La malaltia ha passat de gairebé 70 casos per 100.000 el 1991 a 16,5 el 2016
L’equip s’ha ficat a les cases, a les presons, en centres de drogues i en CAP de sensepapers
permetre reconduir el programa i adaptar-se a altres idiomes, altres cultures, altres pors, altres dificultats per seguir el tractament.
“És una malaltia molt insidiosa, no es cura en una setmana. El tractament et dura sis mesos en el millor dels casos i, si no estàs molt motivat, abandones fàcilment. Costa molt aconseguirho”, descriu Caylà. Per això l’equip d’infermeres de salut pública busca totes les persones que han estat en contacte amb cada diagnosticat, els facilita atenció i tractament preventiu, proves de tuberculina, radiografies de tòrax, si fa falta. Els expliquen detalladament la importància de seguir aquest tractament tan pesat. I els hi recorden periòdicament amb visites o trucades.
“Altres ciutats com Nova York van fer una gran inversió per frenar la tuberculosi als vuitanta, amb l’epidèmia de sida, i van aconseguir xifres encara més bones que les nostres. Però el punt de partida és diferent. Els Estats Units tenen poca tuberculosi, com els països nòrdics. Espanya tenia un nivell de vida inferior al de la mitjana d’Europa occidental i tenia molta més malaltia. Als anys seixanta es va fer un programa d’erradicació que l’única cosa que va erradicar va ser el mateix programa”, explica Caylà. És una malaltia molt de grans ciutats, i, a mesura que millora la qualitat de vida d’un país, més distancia hi ha. “Londres en té deu vegades més que la mitjana del Regne Unit”. A Espanya no se sap.
La tuberculosi era la malaltia de declaració obligatòria més freqüent a la Barcelona dels anys vuitanta, i s’ha mantingut al cap- davant 25 anys. Ara és la quarta, després de la gonocòccia, la sífilis i el VIH.
El programa de l’Agència de Salut Pública de Barcelona s’ha anat finançant en part amb beques d’investigació i ha aconseguit la complicitat dels serveis sanitaris de tota mena d’estaments. “Hi va haver una època molt dura a finals dels vuitanta; arribàvem a tenir 50 pacients diaris a la Model. Vam crear una associació de tractament per atendre’ls i perquè comencessin el programa de metadona. Així, quan sortien de la presó es vinculaven a les unitats de metadona, i d’aquesta manera ens asseguràvem que es prenguessin la medicació, un munt de pastilles al dia que, si no, haurien deixat”. El moment culminant de la tuberculosi a la ciutat va arribar en plens Jocs Olímpics. Fins que van estar disponibles els antiretrovirals per a la sida i la situació immunitària dels afectats va millorar.
Barcelona té a Ciutat Vella, sobretot al Raval Sud, i en part de Sants-Montjuïc les zones amb més incidència. Però, si quan va començar el programa la majoria eren persones addictes a les drogues, ara la condició que les defineix és sobretot ser immigrant. La meitat dels casos són pacients procedents del Pakistan, el Marroc, el Perú i Bolívia. “De tota manera, també veiem un grup preocupant format per persones que procedeixen de països on amb prou feines hi ha tuberculosi però que són usuaris de drogues, alcohòlics. No hi penses com a població en risc”, explica Jesús E. Ospina, coordinador dels agents de salut comunitaris.
“Ara el risc és que, amb aquesta baixa incidència, augmenti el retard en el diagnòstic”, indica l’epidemiòleg. Erradicar? “És una missió impossible, perquè avui pot néixer un nen que s’infecti i desenvolupi la malaltia quan sigui gran. Si el 25% de la població ha estat infectada, el 10% farà una tuberculosi en algun moment de la vida”. El retard en el diagnòstic augmentaria els contactes no controlats, ni conscients del risc que corren si no es prenen aquesta medicació tan pesada; “per cert, la mateixa que fa 40 anys”, diu Caylà.