Laia Marull
La directora i l’actriu catalanes competeixen al festival de Màlaga amb ‘Brava’
ACTRIU
Laia Marull interpreta una jove que pateix una agressió sexual a Brava, pel·lícula dirigida per Roser Aguilar que es va presentar ahir, amb bona acollida de la crítica, a la secció oficial del festival de cinema de Màlaga.
La Janine (Laia Marull) és una dona jove que no viu gens malament. Té una bona feina, una parella estable i un entorn social agradable. Un dia presencia una agressió al carrer i s’hi interposa. Els dos joves delinqüents desisteixen. Però poc després la segueixen i, ja dins el metro, l’agredeixen sexualment. Tot just s’aixeca de terra, la Janine és testimoni d’un altre atac igual o pitjor, però contra una menor, i no es veu capaç de fer res. S’esfondra. Fuig espaordida, es fica a casa i no explica res. “He caigut”, diu al xicot i als amics que estan amb ell. Es tanca en la por i la culpa. Després se’n va per provar de refer-se, per reconstruir-se després de la seva fallida emocional. Així comença Brava, una obra de la solvent directora barcelonina Roser Aguilar. La pel·lícula es va estrenar ahir a la secció oficial del festival de Màlaga. Amb guió de la pròpia Aguilar, juntament amb Alejandro Hernández, incorpora al repartiment Emilio Gutiérrez Caba, que fa el paper de pare de la Janine.
La cineasta utilitza l’episodi de l’agressió sexual com a vehicle per aprofundir en la combinació torturant de por i culpa que s’apropia de la Janine després de ser víctima de l’atac i de veure el de la noia sense haver pogut reaccionar ni a l’un ni a l’altre. “La veritat és que la majoria, quan patim o presenciem una acció violenta, optem per fer com si no hagués passat res i tirar endavant”. És la conseqüència de la por, però també de formar part d’una societat “anestesiada”, deia ahir la directora a La Vanguardia.
La idea de fer aquest film va sorgir d’una reflexió i de certs fets. Arran de problemes que havien tingut persones del seu voltant, Aguilar es va plantejar primer “com sobreviure al dolor” i aprendre a gestionar-lo. Quant a les realitats que la van inspirar per a la trama, parla de les pallisses que l’agost del 2008 van clavar al professor Jesús Neira i al marit de l’alcaldessa d’Esparreguera, José Luis Pérez Barroso. Al primer el va apallissar un home, Antonio Puerta, a qui ell havia recriminat els maltractaments que estava infligint a la seva parella. Al segon el van matar uns joves que havia renyat per la seva actitud incívica.
Com podem no sentir por, en vista de casos com aquests, davant les possibles conseqüències d’auxiliar una víctima d’agressió o, simplement, d’exigir respecte pels altres?
La directora de Brava –i, per tant, el seu relat– no jutja la manca de coratge de la Janine després del que passa aquella nit al metro. Més aviat s’endinsa en el seu pànic i en la seva culpa per haver-se quedat al marge per, al final, suggerir conclusions sobre la necessitat d’afrontar les situacions i les responsabilitats.
La història parla de masclisme i parla de la solitud de les víctimes de violència amb aquesta marca. I, mitjançant l’escena inicial de les agressions, recorda la relativa facilitat amb la qual aquesta mena d’actes s’executen a les nostres ciutats. Roser Aguilar explica que, quan ja havien escrit l’escena del metro, prop de casa de la seva mare va passar “gairebé exactament el mateix”, i aleshores ningú tampoc no va plantar cara als agressors. “Suposo que avui, amb la pressió econòmica que tothom pateix, tots ens tornem més individualistes. Perquè cal treballar, educar els nens... Sembla que no hi ha temps per a la tendresa ni per estar pendents dels altres”, apunta. I conclou: “Assumeixo que la pel·lícula
“Com es pot sobreviure al dolor i gestionar la por?”, es va preguntar la cineasta quan es va plantejar la pel·lícula
és incòmoda i atrevida”.
Laia Marull, d’altra banda, veu Brava com el “viatge interior” d’una dona que de sobte, quan és víctima d’un atac i en veu un altre, sent l’“hostilitat de la vida que l’envolta”; es troba perduda i decideix fugir per trobar la calma necessària per tornar-se a aixecar.
Però l’actriu catalana, guanyadora de tres Goya i una Concha de Plata, també entén el film com un intent de “sotrac” en els espectadors. Perquè la societat no acaba de reaccionar, a parer seu, davant el que és un clar “retrocés” en la situació de les dones. Després d’alguns avenços, segons la seva opinió, el masclisme es va perpetuant, i “resulta esborronador” com molts adolescents controlen i pressionen les seves parelles de manera constant i com, terrible, moltes accepten aquesta pressió “com a prova d’amor”. És una resignació comuna a l’“enorme quantitat de dones violades que callen”. Per això també des del cinema cal alçar la veu i mostrar els devastadors efectes de la por i la paràlisi.