Progrés desigual
Les conclusions de l’últim Informe sobre desenvolupament
humà de l’ONU; i el descens de les inversions estrangeres a Espanya.
Diumenge a la nit, mentre era al llit a punt d’adormir-me, seguia per ràdio el partit entre el Barça i el València. Quan va acabar, ja amb els ulls clucs vaig escoltar la retransmissió de la roda de premsa de Luis Enrique. Els vaig obrir de cop quan vaig notar que l’entrenador s’havia adonat que un dels periodistes presents a la sala s’havia adormit:
–Mira, nunca me había pasado. Un tío dormido en la rueda de prensa. Es la primera vez. ¡Qué coñazo estoy contando! –Llavors es va adreçar a l’home–: Buenos días, ¿cómo estamos? –Aquí s’atura, incapaç de deixar de riure–. Es que es muy bueno. Nunca... ¡Buenos días, eh! –Una pausa–. Joder, sé que es un tostón la rueda de prensa del míster, ¿pero tanto?
Fins a tal punt es descollonava Luis Enrique que se li va fer difícil continuar. Però va fer un glop d’aigua, va inspirar profundament i ho va aconseguir. El periodista en qüestió era Steve Futterman, de la CBS News.
Adormir-se durant la feina és més habitual del que molts creuen. El crític de cinema José Luis Guarner –el millor
De cop vaig obrir els ulls quan Luis Enrique es va adonar que un dels periodistes s’havia adormit
que mai hi ha hagut en aquest país, segons molts col·legues seus– anava al cine i, inevitablement, en un moment o altre de la pel·li s’adormia. I això no va impedir mai que l’endemà n’escrivís una crítica impecable. L’única persona que va tenir excusa per dormir mentre treballava va ser John Giorno, protagonista de la pel·lícula Sleep, d’Andy Warhol, del 1963. El seu paper va consistir a dormir durant les cinc hores i vint minuts que dura el film. A mi, la gent que em preocupa és la que veig al metro o al tren, adormida. Sempre pateixo per si han desconnectat tant que arribaran a l’estació on han de baixar i no s’adonaran que ja hi són. Em consolo pensant que potser van al final del recorregut i que la frenada els despertarà, però per les cares que fan molts d’ells quan s’adonen que s’han passat d’estació veig que no és així.
Quan col·laborava a Versió RAC1, alguna vegada, després de dinar a un restaurant trobava a faltar la migdiada que faig a casa. I com que a RAC1 no hi ha sofàs on puguis fer una becaina, m’estirava al terra de l’estudi, entre les files de butaques que hi tenen, buides quan no hi ha públic. Però una vegada em vaig adormir tan profundament que, mentre Toni Clapés entrevistava un senyor (un catedràtic de no recordo què), vaig començar a roncar. Els roncs eren tan nítids que l’entrevistat feia cara de “¿què està passant aquí?”. També una vegada, a principis dels noranta –el 1990 o el 1991– em vaig adormir, aquesta vegada en plena còpula. Estàvem en la postura que en el món anglosaxó es coneix com a cowgirl position i, com que jo jeia panxa enlaire, mira, no sé com se’m van tancar els ulls i em vaig clapar. Amb cara indignada em va dir la noia: –Això no m’ho tornis a fer mai! Si aleshores hagués sabut que hi ha un trastorn neurològic anomenat narcolèpsia, li hauria dit que en patia. Les excuses mèdiques no fallen mai.