“Vull viure, no que la vida em devori”
El primer aniversari dels atemptats de Brussel·les confronta les víctimes amb els seus records i els problemes per ser reconegudes
Les vides de milers de persones van canviar per sempre el 22 de març del 2016 entre les 7.58 i les 9.11 hores del matí, quan dos atacs terroristes suïcides van sacsejar l’aeroport internacional de Brussel·les i l’estació de metro de Maalbeek, en ple barri europeu de la capital. Quatre dies abans, els polítics belgues es felicitaven per haver arrestat a la fi Salah Abdeslam, el terrorista que va fugir dels atemptats de París de l’11 de novembre del 2015. La seva detenció va accelerar els plans de la resta de la cèl·lula terrorista, dirigida des de Síria, per atemptar.
Els atacs, els més greus de la història de Bèlgica, van deixar 32 morts, 340 ferits i unes 1.900 víctimes oficials. Les cicatrius són visibles en moltes persones més. Mentre els polítics debaten encara al Parlament què va fallar exactament aquells dies i ultimen un estatut especial que doni suport a les víctimes, la commemoració del primer aniversari del 22-M torna a confrontar amb el dolor, la pena i la por dels que van viure de prop els atemptats.
“Per mi serà un dia més però, alhora, un dia en què va passar una cosa terrible en la meva vida i en la nostra societat”, explica amb serenitat Kristin Verellen. Va perdre el seu company en l’atemptat del metro. Va passar tres dies i tres nits sense saber res d’ell. Johan van Steen no estava ni a la llista dels morts ni a la dels vius. De manera instintiva, els amics i familiars van començar a reunir-se al seu voltant, fent guàrdies nocturnes per estar junts en silenci i compartir els sentiments que vivien. La pena, la ràbia, la tristesa, la desesperança.
Aquelles reunions van ser el germen dels cercles que Verellen, psicoterapeuta, ha posat en marxa per ajudar altres víctimes i afectats pels atemptats. El projecte es diu We
have the choice. “En la nostra vida, ens passi el que ens passi, sempre podem triar com reaccionem (...) Si responem a l’odi amb l’odi, només en crearem més”, explicava divendres, mentre donava els últims tocs a l’exposició de fotografies de Johan van Steen (Llum i ombra), amb la qual li vol retre homenatge i contactar amb més afectats.
“Per mi és important no reduirnos nosaltres mateixos a l’estatus de víctimes. Per molt ferits que estiguem, encara podem veure que la vida és bonica, per moltes coses horribles que passin. En homenatge al Johan, vull continuar intentant gaudir de la vida en lloc de deixar que ella em devori”, es promet. El 22 de març era i és el seu aniversari.
Algunes víctimes han volgut compartir el seu testimoni aquests dies, sovint per denunciar la tardança de l’Estat belga a pagar indemnitzacions i la pesada burocràcia que han de passar per certificar la seva situació. Només un 15% de les sol·licituds a les companyies d’assegurances privades s’han resolt i el fons estatal per a víctimes del terrorisme només intervé després de les companyies. “Hi ha molt retard en els pagaments i de vegades les companyies intenten reduir les compensacions. Un any després, hi ha molta gent que encara no ha rebut res o gairebé res”, denuncia An Verelst, vicedirectora de Victim Support Europe, organització que s’ha ocupat de contactar amb víctimes estrangeres. El Govern ha donat un ultimàtum a les companyies d’assegurances perquè agilitin les gestions. D’aquí dues setmanes, diu, hi haurà canvis.
Karen Northshield és l’única dels 340 ferits que segueix hospitalitzada. Era a pocs metres de les maletes bomba que van esclatar a la terminal de sortides de l’aeroport. Els metges van dir a la seva família que no sobreviuria. Tenia ferides pròpies de zones de guerra. La fortalesa física d’aquesta belgoamericana, entrenadora de professió, la va salvar. “Encara no puc dir que m’alegro d’haver sobreviscut”, ha confessat al diari De Standaard. Li han fet vint operacions i la recuperació durarà anys. La seva família es desespera per les limitacions de l’ajuda que el Govern belga és capaç de donar-los, però confia que l’aprovació de l’estatut de víctima li garantirà el suport econòmic que necessitarà per a tota la vida.
Els metros passaran avui de llarg per l’estació de Maalbeek entre les vuit i dos quarts de deu del matí per no interrompre la cerimònia privada d’homenatge a les víctimes que tindrà lloc a l’andana. La STIB, la companyia pública de transports, ha demanat als passatgers que a les 9.11 h d’avui homenatgin les víctimes fent soroll, en lloc de mantenirse en silenci com és habitual als seus autobusos i metres. Una pintura d’una olivera i uns versos de Federico García Lorca recorden l’atac en la que avui és una estació gairebé fantasma. Molts dels seus antics usuaris, entre ells funcionaris de les institucions europees, l’eviten. Les parades de menjar ràpid que assortien els viatgers han tancat.
El conductor de metro José Del Río, espanyol nascut a Brussel·les, rememorarà avui quan passi per Maalbeek, com cada dia, el que va ocórrer aquell 22 de març. “Tinc el record molt fresc, com tothom.” Conduïa el metro que anava darrere de l’atacat. “Quan es van tancar les portes del meu metro, va trucar la meva companya dient que el de davant havia tingut un contratemps. Sabent el que havia passat a l’aeroport, vaig témer el pitjor”. Del Río va procedir a evacuar el seu metro “amb la màxima calma i humanitat possible, per transmetre seguretat als passatgers”, explica. Els responsables de la xarxa pública de transports de Brussel·les asseguren que no van rebre cap ordre del Govern federal de tancar el metro. Si hi va haver negligència o no, és un dels molts punts que ha d’aclarir la comissió parlamentària d’investigació.
El metro de Brussel·les va recuperar el seu nivell normal de passatgers fa uns mesos. Després dels atacs, part de la xarxa va ser tancada o oberta durant només algunes hores. Al principi, molts usuaris van canviar els costums. A l’estiu es va notar la baixada en el nombre de turistes que visiten la ciutat, però les xifres es van recuperar al setembre. L’economia belga, tret del sector turístic de Brussel·les, ha encaixat el cop més bé del que s’esperava.
El mercat de Nadal de la ciutat, buit el 2015, va batre rècords de visitants. L’atemptat amb un camió a Berlín no va canviar els plans dels brussel·lesos, que comencen a acostumar-se a conviure amb l’amenaça terrorista. La presència de militars als llocs més transitats de Brussel·les hauria de tenir un efecte tranquil·litzador però és, alhora, un recordatori constant que hi pot haver un atac en qualsevol moment.
Molts usuaris van evitar durant mesos el metro, que no va recuperar el seu nivell de trànsit fins al setembre Un any després, les assegurances privades només han pagat un 15% de les indemnitzacions sol·licitades “Encara no puc dir que m’alegro d’haver sobreviscut”, explica una supervivent a qui han fet vint operacions