La nova Europa
‘La Vanguardia’ inicia avui, amb el grup de diaris Europa, la celebració dels 60 anys de la Unió Europea. D’avui fins diumenge publicarem articles de fons i reportatges sobre els desafiaments de la UE, el que ens uneix i el que ens separa com a ciutadans
Una idea de l’alcalde de Roma el 1957: fer repicar totes les campanes de la Ciutat Eterna el 25 de març per celebrar la firma dels tractats. Aquesta animació festiva, expressió del desig d’un nou començament, va inaugurar de manera irònica una era en què l’Europa del Mercat va buscar la seva salvació en l’avorriment silenciós, espectacle sonor abans de la construcció d’un mecanisme regulador que va deixar la gent sense veu.
Ningú no discutirà l’èxit d’una aventura que va contribuir a la prosperitat i a l’estabilitat d’un continent devastat per dues guerres mundials i després dividit per la guerra freda. Des del 1989, però, el món ha canviat. Ara no és moment de la regulació, sinó de l’acció.
Una revolta electoral sense precedents posa a prova la Unió Europea. Farage, Le Pen, Wilders, Petry o Salvini apunten a la destrucció: de la seva moneda, del seu mercat, de la seva unitat davant Putin. Encara que les recents eleccions holandeses han trencat la dinàmica Brexit-Trump amb una neta victòria del centredreta, les presidencials franceses prolonguen el suspens.
Per respondre de manera creïble a les aspiracions que s’expressen a través d’aquesta revolta, els 27 presidents i primers ministres que es reuniran dissabte vinent 25 de març a Roma, en lloc d’exposar el de sempre, hauran d’iniciar una triple conversió europea. La nova Europa s’ha de protegir, improvisar i tolerar les idees oposades. Ben al contrari, doncs, del que sap fer bé: crear llibertats, previsibilitat i consens. Aquesta maniobra és alhora difícil i indispensable, però no és impossible. Està en joc la supervivència d’Europa.
La protecció, en primer lloc. Europa és el mascaró de proa de tots aquells que estimen l’obertura, l’intercanvi, les oportunitats ofertes pel gran espai de lliure circulació: empresaris, estudiants, turistes, joves, poliglots, les persones afortunades i les desemparades que no tenen res a perdre. Encoratjada per aquest impuls, Brussel·les ha perdut de vista els ciutadans més sedentaris que veuen en aquesta Europa no una oportunitat, sinó un cavall de Troia de la globalització que amenaça els seus llocs de treball, la seva seguretat i el seu dia a dia. No es tracta tant d’una qüestió de les elits contra el poble com d’una profunda divergència entre una meitat del poble i l’altra meitat. El referèndum britànic s’ha dirimit per 48% contra 52%. Per recuperar la confiança de l’opinió pública amb majories sòlides, Brussel·les no es pot acontentar amb actuar únicament de cara a la seva pròpia clientela. La Unió Europea ha de trobar un millor equilibri entre les llibertats que crea i la protecció que ofereix.
Exemple emblemàtic: les fronteres. No existeix espai comú lliure de tota frontera interior si no es comparteix la responsabilitat respecte a les fronteres exteriors. En el seu defecte, es perd tot Schengen. Dura realitat revelada per la crisi dels migrants de l’hivern 2015-2016. Des d’aleshores, els estats membres s’ocupen de la frontera exterior. Tímidament, sens dubte. En ocasions, la sensatesa rau en una forma de contenció, com en l’àrea de la protecció social.
Com que Brussel·les no podria substituir els estats nacionals del benestar sense convertir-se en el superestat que els pobles rebutgen, el millor equilibri que proposem suposa mitigar els efectes pertorbadors de les noves llibertats sobre els sistemes de protecció social o de sanitat pública existents. Aquest és el desafiament de la lliure circulació dels treballadors que tant ha preocupat als electors britànics durant el referèndum, i que preocupa a molts en altres llocs. Una vegada identificats aquests dilemes polítics, cal afrontar-los a cara descoberta.
A continuació, improvisar. Què s’ha de fer quan un país membre de la zona euro corre perill d’entrar en fallida i és necessari trobar 500.000 milers de milions d’euros en un cap de setmana? Què s’ha de fer quan misteriosos homenets verds envaeixen un país veí a l’Est i cal posar-se d’acord com més aviat millor sobre les sancions a l’agressor? Què s’ha de fer quan una multitud de refugiats travessa el Mediterrani i inicia una marxa a través dels Balcans, fent cas omís de les normes de Schengen o de Dublín? Vet aquí tres exemples recents que han requerit la intervenció de les institucions i dels dirigents europeus davant un sistema tradicional que no estava preparat: prendre decisions i actuar, sense disposar del temps necessari per suavitzar les diferències, afinar punts de vista, posar-se d’acord i redactar llibres verds o llibres blancs. Aquestes crisis no fan
referència al formatge de cabra ni al preu dels cereals tan apreciats per l’estimada i vella Comunitat Econòmica Europea, sinó a milers de milions d’euros i a la solidaritat, la guerra i la pau, la identitat i la sobirania.
Sota la pressió d’aquestes situacions, la política de l’esdeveniment emergeix a poc a poc al si de la Unió, sense reemplaçar la política de la norma del gran mercat sinó acompanyant-la i afegint-s’hi. Es tracta d’una veritable metamorfosi que no s’ha calibrat. L’Europa del mercat està mal preparada per fer front a l’adversitat, als perills o a l’imprevist. De vegades, però, no hi ha elecció. Què hi ha pitjor, en efecte, que no fer res en una emergència? És en aquests casos on cristal·litzen les formes del poder executiu, fins i tot de les noves institucions.
Es comprèn, a partir d’aquí, el lloc central que ocupa el Consell Europeu, al si del qual els principals dirigents nacionals, que són també els màxims responsables davant les seves opinions públiques, afronten junts els capricis de la fortuna. Durant la crisi de l’euro, per exemple, les institucions brussel·leses no tenien ni la legitimitat ni els mitjans financers per gestionar la tempesta. A l’escapar de la cotilla del tractat, els caps d’Estat o de govern poden desbrossar un territori inexplorat i entrar junts en el futur. L’Europa que actua només pot fer-se al costat dels estats i no contra ells.
Així doncs, es perfila una nova Europa. Protegir: es reconeix a partir d’ara la necessitat. Improvisar: a partir d’ara els dirigents ho fan sota la pressió dels esdeveniments. En canvi, tolerar l’oposició, últim aspecte de la metamorfosi, és una cosa que continua sent complicada. Malgrat això, aquesta qüestió és tan vital com les altres. Com que no s’admet una oposició política organitzada al si de la Unió, s’actua contra ella. Aquest és el fenomen que presenciem en l’actualitat. Mentre que l’Europa del mercat fundada a Roma feia front com a màxim a la indiferència, a burles innocents sobre la forma dels cogombres, la nova Europa, la de la moneda, la de les fronteres i de la potència, crea poders i contrapoders, expectatives elevades i una desconfiança agreujada.
La política de l’esdeveniment implica prendre decisions que no estan escrites als tractats ni figuren entre les recomanacions dels experts. Són respostes a les necessitats de cada moment, la conseqüència a una disparitat entre posicions o valors contraposats. Per aquesta raó necessiten el suport de la societat. Una societat que, en el marc d’unes eleccions o de referèndums nacionals, cada vegada fa sentir més la seva veu. I amb tota la raó: quan la saviesa convencional perd el monopoli, sorgeix l’oposició. Quan el poder executiu es manifesta, ha de poder comptar amb un sòlid suport de la societat.
Ja hem experimentat les vies fàcils per introduir una dinàmica entre govern i oposició, per exemple, passant pel Parlament d’Estrasburg. Tot i això, l’ofensiva de cada Estat no fa més que reforçar el nacionalpopulisme antieuropeu i interpreta molt malament els desafiaments del moment. Cal deixar de brandar l’amenaça d’excomunicar els dissidents i reduir qualsevol crítica a Brussel·les com si fos antieuropea! L’excés de consens brussel·lès ofega la vida política europea. Els grans cims del moment –de Tsipras i Varufakis (crisi de l’euro) a Viktor Orbán (crisis dels refugiats)– exerceixen un paper important: fan visibles als ulls de la societat les veritables decisions i dilemes, i trenquen la lògica de despolitització.
Retorn de la història, ressorgiment de la política. A més de ser un mecanisme de decisió, la democràcia permet escenificar i gestionar els conflictes socials i polítics, i fins i tot fer-ne una font de llibertat.
El dissensus pot donar a Europa el dinamisme que tant necessita la política de l’esdeveniment. Com les altres dues, aquesta ruptura pressuposa una continuïtat amb els fundadors de Roma sobre una condició prèvia essencial: la convicció que el que ens uneix, com a europeus, és més fort que el que ens separa.
La UE ha de tenir una gran capacitat de reacció per fer front als imprevistos sense estar tan pendent dels costos
Tolerar l’oposició interna continua sent complicat; fer-ho donaria a Europa el dinamisme i el suport social que necessita