Mas i Margallo, cara a cara
L’Ateneu de Madrid va ser escenari ahir a la tarda d’un d’aquells actes que marquen una època, no per la seva transcendència immediata, sinó perquè reflecteixen un determinat estat de les coses. Artur Mas i José Manuel García-Margallo –dos ex-alts càrrecs polítics, com tots dos es van encarregar de recordar– van compartir escenari a la sala d’actes, van discrepar amb duresa i es van llançar múltiples retrets i pulles a propòsit de les actuals dificultats del diàleg entre l’Estat espanyol i les institucions catalanes, i sobretot en relació amb el projectat referèndum per a aquest any a Catalunya.
La imatge que van oferir va ser la de dos discursos paral·lels, incapaços de trobar-se en algun punt previsible de l’horitzó. Tot i així, entre ells no hi va haver cap indici d’entossudiment absolut i molt menys de virulència verbal. Hi va haver, en resum, més crítica que enuig. Per tots dos, el que s’equivoca és l’altre. I per tots dos, l’error de l’altre el paga el poble català.
Artur Mas va anar a l’acte proveït d’un argument bàsic, el que implica la reivindicació de la raó democràtica. La seva tesi és que Catalunya no demana, clama per ser escoltada. I l’Estat, en canvi, respon “amb tribunals i fiscals” davant d’un problema que “és polític”. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, va venir a dir. Margallo, en canvi, té un altre discurs sobre la ceguesa. Per l’exministre d’Exteriors no té sentit oposar llei i legitimitat. En democràcia, el cec és qui no respecta la llei, qui pretén sortides unilaterals. En les seves paraules va ressonar el llenguatge de les sentències del Tribunal Constitucional (TC), que és el de la mateixa Carta Magna. És a dir, que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol i no és divisible. Margallo va aixecar la bandera de la reforma constitucional per reclamar que qui vulgui defensar el dret a decidir ho faci mirant de canviar la Constitució perquè sigui aquesta la que, en el seu cas, el reconegui. Cada vegada que Margallo reivindicava que tot Espanya és titular de la seva sobirania, una part del públic l’aclamava. El moderador, Ángel Luis Alonso, coordinador del cicle Cataluña, en la
encrucijada, va haver de demanar que es moderessin les expressions de grat o contrarietat i va considerar innecessaris els aplaudiments. Artur Mas va poder repetir una experiència que coneix bé, la de jugar en camp contrari. Una llàstima que debats de tant d’interès s’hagin de celebrar amb important presència policial, uniformada i de paisà.
Si a la platea hi va haver una certa tensió, al carrer més. Tot i que s’ha de saber mesurar cada cosa. Al carrer el que hi havia era un grup d’uns cinquanta ultres que repetien una consigna de les que evoquen mals records. “No ens enganyen, Catalunya és Espanya”, cridaven. És a dir, el mateix que la colla d’ultres que el setembre del 2013 va assaltar la llibreria Blanquerna durant la celebració de la Diada, van agredir alguns dels assistents i van causar danys al local. Aquesta vegada només van cridar. La previsió en matèria de seguretat a dins i a fora de l’Ateneu va ser correcta, i no hi va haver ocasió per a més complicacions.
Tot i això, alguns assistents van creure que reconeixien al carrer un dels condemnats per l’esmentat assalt a Blanquerna, quan tots van ser recentment condemnats pel Suprem a penes que havien d’implicar l’ingrés a la presó. Segurament, aquest punt serà investigat, perquè quedi aclarit.
Va ser una llàstima que Saramago no fos entre els presents, per moderar i encarrilar la solució als mutus retrets. El seu Assaig sobre
la ceguesa potser hauria pogut obrir un metafòric camí de tercera via entre els ponents. De moment, no apareix. Però l’intent de l’Ateneu pot ser una aportació útil si les raons de l’altre s’escolten per ser compreses, tant o més que per ser rebatudes.
Mas demana que s’escolti Catalunya i Margallo reclama que no s’actuï vulnerant la Constitució