Qualitat de vida per a tothom
DES de fa un quart de segle llarg, les Nacions Unides elaboren i difonen anualment el seu
Informe sobre el desenvolupament humà,
que radiografia la qualitat de vida dels més de 7.000 milions d’habitants de la Terra. No es tracta d’un estudi relatiu a l’economia o als mitjans materials, sinó sobre la riquesa de les seves vides en termes de drets, igualtat o oportunitats. En última instància, transmet el missatge següent: el desenvolupament ha d’arribar a tots els humans, perquè només així es desenvoluparà tot el potencial col·lectiu. Per a això, no cal dir-ho, és necessari afinar el precari equilibri entre la humanitat, el planeta Terra i la pau.
Les estadístiques acumulades al llarg d’aquests últims anys registren progressos. Els humans vivim més anys, el nombre de nens i nenes escolaritzats creix, també augmenta el nombre de persones que se salven de la pobresa extrema o la fam i que tenen accés a serveis socials. Però malgrat que la tònica sigui, a grans trets, de progrés, les deficiències són encara nombroses i sagnants, sobre un fons de desigualtat que exigeix correcció. Per descomptat, hi ha col·lectius que han quedat tradicionalment enrere en aquesta lluita per la igualtat, com poden ser els de certes minories ètniques o grups indígenes (que reuneixen uns 370 milions de persones, en un total de setanta països). Però també hi ha grups que s’estan eixamplant ara, com el dels refugiats o el dels emigrants (que ja sumen prop de 250 milions).
Les xifres que il·lustren els dèficits són de tota mena i, sovint, escandaloses. Una de cada nou persones passa gana. Una de cada tres està malnodrida. Una de cada set pateix alguna mena de minusvalidesa que, sovint, la condemna a la marginació. Al voltant de quinze milions de noies de menys de 18 anys contreuen matrimoni cada any, moltes d’elles sense triar-ho, empeses per les famílies. Cada any, dos milions de persones s’infecten del virus de la sida. A 73 països, les relacions homosexuals encara són perseguides i penalitzades. Cada minut, 24 persones són forçades a abandonar casa seva. En aquests i altres grups socials, les dones pateixen una segona discriminació, aquesta relativa al seu sexe, que es materialitza, per exemple, en menys oportunitats laborals, en la prohibició de cursar certs estudis, en una legislació que les relega expressament a un segon pla, etcètera.
Si pacificar qualsevol conflicte regional constitueix una tasca ímproba, enfrontar-se a tants problemes personals arreu del món, amb l’afany almenys d’atenuarlos, és una tasca de titans. Però l’ONU no sembla disposada a defugir-la, i formula cinc constatacions. Una: el desenvolupament de tothom és factible, aplicant polítiques universals. Dues: perviuen encara greus dèficits. Tres: cal reenfocar els sistemes d’anàlisi. Quatre: existeixen polítiques alternatives que, implementades degudament, contribuirien al desenvolupament humà. Cinc: una governança global reformada, amb més multilateralisme, seria de gran ajuda.
El temps dirà si aquestes línies d’actuació esbossades per l’ONU serveixen per reduir l’extrema pobresa, erradicar la fam i contribuir a la conservació del medi ambient. Però per aconseguir aquest objectiu, tan important o més que les línies esmentades, ho serà la mesura en què cadascun dels humans aporti el seu gra de sorra per millorar les condicions vitals dels que pateixen mancances greus i injustes desigualtats.