L’odi a la poesia
APaterson, de Jim Jarmusch, el jove conductor d’autobusos que du aquest nom –admirador del magne poema de William Carlos Williams que du aquest nom i resident a la ciutat que du aquest nom– escriu poemes d’amagat; per exemple, minuts abans de començar la seva jornada laboral, assegut davant el volant. Resulta entendridora la seqüència en què, en els minuts previs al primer trajecte, l’encarregat truca a la porta del cotxe del protagonista per indicar-li que ja pot sortir, i llavors intercanvien quatre paraules: mentre el primer sembla que es rabegi en el relat de les petites desgràcies familiars, Paterson no diu ni piu.
Recordo haver vist, fa un fum d’anys –gairebé vaig anar-me’n del cine, a mitja projecció, d’emprenyat que estava–, la famosa El club dels poetes morts. Em va semblar que aquella, a parer meu, funesta història –tan tramposa!– emmascarava el misteri líric amb el fang de les paraules majúscules: Llibertat, Amor, Revolució… El secretíssim poeta Paterson és l’antítesi perfecta de l’histriònic i messiànic professor encarnat pel malaurat Robin Williams, desvetllador de consciències juvenils i esperó de talents… Paterson, a més, no té cap intenció de publicar els seus versos, malgrat la insistència una mica tediosa de la seva dona. Més: quan l’execrable buldog amb el qual conviu la parella converteix en retallons de paper el quadern en què hi ha escrita tota la seva poesia, estic convençut que el jove, en el fons, sent ràbia per haver perdut la seva obra (convertida en un saborós refrigeri per al gossot venjatiu, a qui Paterson detesta), però, alhora, també un gran alliberament pel fet de no haver de donar-la mai més a la llum pública. En aquells poemes mastegats i lluents de bava, hi ha, en forma d’avortó, el poeta ideal que no se sabrà mai que ho va ser.
Alpha Decay acaba de publicar El odio a la poesía, de Ben Lerner. La tesi del llibre és que sentim odi cap a l’escriptura lírica per la mancança que experimentem en esborrallar un poema o, fins i tot, en llegirne un d’autor reconegut. És la insalvable distància entre la poesia i les seves realitzacions imperfectes: “El poema és sempre el registre d’un fracàs”. Per això, segons Lerner, odiem la Poesia, però insistim a llegir-ne o a escriure’n. Paterson, amb els seus versos convertits en paper mastegat, inservibles, odia la poesia i l’estima més que mai.