La història d’un gran èxit
En les democràcies representatives els conflictes es dirimeixen amb debats i discussions en l’àmbit de les institucions. Però les democràcies són imperfectes i els interessos dels ciutadans poden canalitzar-se a través dels mitjans de comunicació, amb manifestacions als carrers i amb pressions socials o cíviques.
He vist manifestacions a moltes capitals europees i americanes. El rearmament anunciat pels governs de l’OTAN el 1983 va fer sortir milions de ciutadans als carrers exhibint ninots de Reagan, Kohl i Thatcher. Els rius humans de protesta als carrers de les capitals europees són molt antics i han respost a causes ben diverses. Funerals, protestes, reivindicacions pacífiques i festives, celebracions... Recordo haver participat en les manifestacions per l’assassinat d’Ernest Lluch i en la de la guerra contra l’Iraq en els anys 2000 i 2003, respectivament.
El carrer és el respirador de la vida de qualsevol ciutat o nació. És propietat de tots i ningú no pot ser-ne exclòs sempre que hi vagi pacíficament. Unes vegades l’ocupen uns i després són uns altres els que el transiten. Chaves Nogales es sorprenia el març del 1936 del milió de persones que van acompanyar Lluís Companys des de l’aeroport fins a la plaça Sant Jaume en tornar del captiveri. Els carrers de Barcelona han estat envaïts materialment en les últimes Diades però també es van omplir amb centenars de milers de persones en la mort de Francesc Macià, Àngel Guimerà, Mossèn Cinto Verdaguer, Buenaventura Durruti, els atemptats d’Hipercor, la Diada del 1977 i en moltes altres ocasions.
La política democràtica, en tot cas, no es fa amb concentracions als carrers sinó amb debats sobre els interessos contraposats. Els populismes de tots els temps han baixat al carrer per reforçar governs que no tenien majories a les urnes.
Els recents moviments xenòfobs a Europa es van iniciar amb discursos de polítics als mitjans públics i privats i amb marxes periòdiques en ciutats com Dresden i Leipzig a favor de Pegida, que respon als “patriòtics europeus en contra de la islamització d’Occident”. El partit Alternativa per Alemanya es va beneficiar d’aquest moviment i en les eleccions d’aquest any pot entrar per primera vegada al Bundestag. Angela Merkel va criticar clarament aquestes manifestacions com a xenòfobes i racistes.
El carrer i les xarxes socials intenten substituir els debats al si de les institucions democràtiques. Amb manifestacions i a cop de tuits es poden silenciar les minories o les dissidències i, en el cas de Donald Trump, es poden guanyar eleccions i continuar governant a través de missatges breus sense cap prova. El ministre d’Exteriors alemany, Sigmar Gabriel, responia a Trump dilluns amb un tuit que deia que “una política sensible de seguretat no és únicament la de comprar tancs”. Javier Solana el retuitejava dient que és “més important el ciberespai que els tancs”.
Dissabte vinent se celebrarà el 60è aniversari del tractat de Roma. La cimera dels països de la Unió Europea es reunirà a la capital italiana per commemorar la història d’un èxit sense precedents. No sé si Theresa May hi assistirà perquè quatre dies després, el 29 de març, dispararà l’article 50 que serà la rampa de sortida per abandonar la Unió Europea en la qual la Gran Bretanya va entrar el 1973.
El Brexit és una de les ferides més profundes en la trajectòria tan positiva de la Unió Europea. El creixement dels populismes i nacionalismes a pràcticament tots els països de la Unió és inquietant. I la posició dels governs de països com Hongria i Polònia també preocupa els europeistes cosmopolites que mirem el futur amb l’esperança de viure en pau en un continent en el qual la guerra ha estat el més normal en tota la nostra història col·lectiva.
A molts carrers de ciutats europees se celebraran manifestacions el dia 25 per reclamar una Europa més forta, més democràtica i més unida. També coincidirà una marxa a Londres en contra del Brexit. L’últim dissabte es van registrar diverses concentracions proeuropees en diferents capitals.
Per molta força que hagin adquirit els populismes antieuropeus, som molts els que estem en contra de les divisions i dels nous murs, que no volem viure sota la por sinó sota l’esperança, que som partidaris de la unió política europea, de la llibertat, la seguretat i la prosperitat, d’uns valors que porten milions de ciutadans del món a tenir Europa com a referència.
Europa ha passat de ser incubadora de guerres a ser exportadora d’idees basades en el dret, la justícia i el respecte. Al complir seixanta anys, la Unió Europea necessita reparacions profundes i canvis estructurals. El Brexit i el poc o nul entusiasme de Donald Trump cap a la Unió Europea poden ser un pretext per corregir el distanciament entre governants i governats, per tornar a crear les condicions de l’Estat de benestar i per garantir el progrés i les llibertats de tots. Sembla com si haguéssim perdut la memòria i ens entossudíssim a repetir la nostra pertorbadora història.
La política democràtica no es fa als carrers sinó amb debats i discussions en el si de les institucions