La temperatura a la feina

Tinc el privilegi de seure a la redacció molt a prop d’un dels reguladors de la temperatura, un aparell amb pantalleta digital i falsa modèstia que és, en realitat, un principi d’autoritat que només uns quants i unes quantes gosen exercir.

Jo em conformo amb ser a prop i veure-les a venir, sobretot ara que ha arribat la primavera –que altera la sang als de sempre–, estació en la qual els refredats perden prestigi social a favor de les al·lèrgies. Gràcies a la meva ubicació, detecto una tendència de gènere: el termòstat en els espais laborals és un objecte de culte femení.

Abans-d’ahir, dia assolellat, una companya de la secció d’Internacional es va aixecar en silenci i va tocar l’aparellet. Em va poder la curiositat: havia apujat o abaixat la temperatura? No sempre l’encerto en les prediccions. –Trobo que fa calor. Sense voler, la vaig posar en l’obligació de donar explicacions.

Vaig respirar i, fent gala de toreria i valor, vaig anar al centre de la plaça.

–És curiós, juraria que les dones us animeu més a apujar o abaixar la temperatura que nosaltres.

Va intervenir-hi una altra periodista

I se’m va ocórrer dir que les dones s’animen més a tocar el termòstat a les oficines que els homes...

d’Internacional. És molt senzill –va venir a dir–, és una qüestió biològica.

Soc de lletres, però en una altra mostra de valor, vaig opinar:

–La qüestió és una altra. Davant la mateixa situació –tenir o no calor o fred–, els homes som passius i poques vegades ens aixequem a tocar el termòstat (que va començar a semblarme odiós: un obriria o tancaria finestres, cosa que, pel que sembla, contravé no sé quina normativa ambiental).

Vaig patir una rebolcada, el vestit de torero va perdre brillants i va guanyar descosits.

–Aquest aparell ha estat dissenyat per un home! L’ha instal·lat un home! I el supervisa un home! (I molt simpàtic, que tan aviat apaga els llums a mitjanit de la redacció com sintonitza els canals de futbol de pagament).

Hi ha potser millor prova que els homes manipulem la tecnologia del segle XXI per perpetuar, de forma sibil·lina, la nostra tirania de gènere?

El control de la temperatura als centres de treball no és, com jo insinuava amb perfídia, un domini femení i si ho fos està induït pel masclisme. La virilitat impedeix admetre en públic que tens fred o calor, fet que un posaria de manifest si s’aixequés de la taula de treball –en lloc de posar-se o treure’s alguna peça de roba– i anés directe a l’aparellet que, a sobre, fa el que li dona la gana i ens enganya a tots amb uns dígits que van al seu aire.

De vegades, quan no hi ha ningú a prop a la redacció, em planto davant el termòstat i li clavo un viatge. Suposo que per revenja i per sentir-me algú en aquesta vida i al món laboral.

Amb la primavera i els dies variables, el termòstat als llocs de treball cobra rellevància, pot crear polèmiques i es torna orwel·lià.

No hi ha qui l’acoquini.