Les úniques restes del naufragi
Les esperances de trobar els dos mariners s’esfumen gairebé del tot després de trobar buits els bots salvavides de l’arrossegador
La torre del Rellotge, que va ser el primer far de Barcelona, al costat del moll de Pescadors, no havia marcat mai les hores tan lentament. L’arribada a port dels pesquers d’arrossegament es va fer interminable. Tota la flota, fins i tot l’Hermanos Parrones, una petita embarcació gairebé de pesca artesanal, d’en Juan i el seu fill Dani, van participar dilluns en la recerca de l’Mfeddal i en Cheikhou. Ahir ho van tornar a fer. La flota de recerca, que treballa de nit i es coneix en argot com la de la llum (pels llums de què s’ajuden per pescar), no va salpar abans-d’ahir a la nit ni ahir a la nit en senyal de respecte.
L’única notícia que els pesquers van portar dilluns dels seus companys van ser els dos bots salvavides, que es van inflar automàticament amb la col·lisió, gairebé com un coixí de seguretat. Buits. Els 380 membres de la confraria han demostrat una vegada més ser una gran família. Patrons que han tingut la desgràcia de veure morir a bord un germà en un accident terrible fan el cor fort i participen en l’operació. Un altre capità, que no s’ha recuperat de la mort sobtada d’una filla de 21 anys, també predica amb l’exemple.
Ningú no vol parlar dels companys en passat, però de vegades el subconscient traeix. Un pescador diu que el marroquí Mfeddal “vivia” –i tot seguit es retracta i diu “viu”– a l’Hospitalet de Llobregat, amb la dona i dos fills. Hi ha fotos seves a Facebook. El senegalès Cheikhou té tres fills, que viuen a la minúscula illa de Bettenty, la pàtria dels pescadors ,a prop de la frontera amb Gàmbia. “Tots dos tenien família”, resumeix la consellera de Pesca, Meritxell Serret. Molts coneixen els marroquins als molls, on tothom té malnom, com els Jais. També els subsaharians tenen el seu sobrenom, com va admetre implícitament un dels senegalesos que dilluns es resistia a perdre l’esperança i esperava l’arribada dels dos mariners desapareguts. –Els coneixes? –Sí, soc cosí del Moreno. Ahir un amic va explicar que en Cheikhou va estar fa poc a casa seva, visitant els seus. En realitat, va dir que “va estar a l’Àfrica”. Un continent, un concepte inabastable, una realitat polièdrica, una casa: l’Àfrica. Tothom recorda anècdotes de l’un i l’altre. José el Labio, un dels armadors de la confraria, explica que una vegada va regalar a l’Mfeddal una caixa de tomàquets cherry que va rebre de la seva terra, Granada. El pescador sempre es va mostrar agraït. “Un cop em va veure mentre
Algú demana a un senegalès si coneix els desapareguts i ell respon: “Sí, el Moreno és cosí meu”
recollia unes xarxes i em va dir: ‘Vostè ja és molt gran, patró, deixi’m a mi’. I no em va deixar que continués amb la feina”.
En Xavi, un dels supervivents, és membre d’una estirp de pescadors, fill i nebot de dos armadors, els Paus. Té dos germans pescadors, un el seu bessó, en Toni, que treballa a El Ferrosa. Ell i el Xavi s’assemblen tant que fins i tot els qui els coneixen de tota la vida els confonen. Dos homes corpulents, amb mans com maces, que recorden el tros d’home que també va ser el pare, ara ja jubilat. A la Barceloneta s’expliquen mil anècdotes d’ell, com la vegada que va portar un remolcador a Cartagena i, com que sabia que un veí del barri feia la mili allà, el va voler veure. “Era el 1971, en plena dictadura. Jo estava arrestat –explica aquell recluta, el fotògraf de la Barceloneta Vicens Forner– però va muntar un xivarri de mil dimonis i no va parar fins que em van treure del calabós perquè em pogués veure i convidar-me a sopar. ‘No el porti gaire tard’, li va dir el coronel”.