La cara amable de l’IRA
MARTIN MCGUINNESS (1950-2017) Dirigent republicà i vice-primer ministre de l’Ulster
Quan Martin McGuinness va ser detingut el 1973 prop d’un cotxe que contenia armes i municions i condemnat per delictes terroristes, els seus interrogadors de la intel·ligència britànica ja es van adonar que era algú capaç de moure muntanyes amb el llenguatge, el tipus d’individu, en suma, que amb el temps seria necessari per tirar endavant un acord de pau a l’Ulster i persuadir l’IRA que lliurés les armes. I així va ser.
McGuinness ha mort als 66 anys d’una rara malaltia genètica, que es dona sobretot al comtat irlandès de Donegal, on va néixer la seva mare, i debilita el cor i altres òrgans. Paramilitar primer i polític després, ha estat número dos de l’IRA a la ciutat de Derry, cap operatiu i membre del consell armat de l’organització, diputat al Parlament de Stormont, ministre d’Educació de l’Ulster i vice-primer ministre de la província, fins que es va retirar fa unes setmanes ja molt debilitat per la malaltia.
Un de set fills (sis nens i una nena) d’una família nombrosa típica irlandesa, McGuinness va créixer en l’empobrit i sectari Derry de després de la Segona Guerra Mundial, on no hi havia gaire feina per a ningú, però sens dubte no per els catòlics (els protestants controlaven el funcionariat i institucions com la policia). Sempre explicava l’anècdota de, tenint divuit anys, anar a demanar feina com a mecànic a un taller. “L’amo només em va dir tres frases –explicava–: com et dius?, a quina escola has anat?, i fora d’aquí”. Va ser llavors quan va decidir que l’única manera de canviar les coses era la lluita armada, i va ingressar en els provisionals de l’Exèrcit Republicà Irlandès.
Poc després, en el transcurs d’una marxa pacífica pels drets civils i en circumstàncies que no s’han aclarit mai del tot (ningú no admet haver estat el primer a disparar), soldats del Primer Batalló del Regiment de Paracaigudistes van matar catorze persones a Bogside, el barri on vivia McGuinness. Davant la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, va reconèixer haver-hi estat (ell assegurava que, com a simple militant, d’altres al·leguen que era ja el número dos de l’IRA a Derry).
Els anys vuitanta van ser d’una enorme turbulència a l’Ulster. Després de la seva detenció i el compliment d’una breu condemna, Martin McGuinness va progressar ràpidament en els provisionals, encara que la seva versió és que va abandonar la militància activa de l’IRA el 1974, dos anys després del diumenge sagnant de Derry. La diferència és fonamental a l’hora d’atribuir-li responsabilitats. Si efectivament va ser cap d’operacions i membre del consell armat, com han al·legat periodistes d’investigació i la major part de la comunitat protestant, la seva responsabilitat en nombrosos atemptats com el d’Enniskillen (on una bomba va matar en un hotel tretze persones que celebraven el dia de l’Armistici) seria innegable.
En un cas o altre, quan després dels acords del Divendres Sant del 1998 es va firmar primer el cessament de la violència i després el lliurament de les armes, Gerry Adams i Martin McGuinees van fer un pas endavant com el número u i número dos del Sinn Féin, antic braç polític de l’IRA reconvertit en partit democràtic d’esquerres, de tall populista i dedicat a la reunificació d’Irlanda. A la comunitat catòlica la van convèncer que havia arribat l’hora de canviar de sintonia i buscar aquest objectiu a través de la política.
Família a part (va estar casat 42 anys amb Bernardette i deixa quatre fills), les dues relacions fonamentals en la vida de McGuinness han estat Adams i, de l’altre costat de l’espectre polític, el reverend protestant Ian Paisley, furibund líder del Partit Democràtic Unionista. Perquè es pogués formar govern a l’Ulster havien d’entendre’s, i ho van fer, contra tot pronòstic. D’enemics declarats es van convertir en amics i col·legues, tenint sempre paraules amables l’un cap a l’altre malgrat que les posicions solien ser contràries.
“Fins fa poc no havia intercanviat ni tres paraules amb Paisley sobre el temps –va dir McGuinness quan tots dos van ser rebuts a la Casa Blanca–, i ara ens ho expliquem tot i no parem de parlar del diví i l’humà”. N’hi ha que suggereixen que el reverend es va convertir en una espècie de confessor del dirigent republicà, i que se’n va anar a la tomba sabent perfectament –i no havent-ho explicat mai a ningú– quin va ser de veritat el seu paper a l’IRA.
Després de la jubilació i retirada de Paisley, McGuinness no es va avenir gens ni mica amb els dirigents unionistes que l’han succeït, Peter Robinson i Arlene Foster. El seu últim gest polític va ser fer caure el govern de Stormont i forçar unes eleccions de les quals el Sinn Féin –ara una força als dos costats de la frontera– va sortir com a gran vencedor. Passés el que passés abans, fins i tot els seus enemics reconeixen que ha estat decisiu per a la pacificació de l’Ulster.
Fins i tot els seus pitjors enemics reconeixen que va ser un personatge decisiu en la pacificació de l’Ulster Se li atribueix haver estat membre del consell armat del grup terrorista, però ell ho va negar fins al final