Mouawad al bosc del segle XX
Oriol Broggi torna amb la monumental ‘Boscos’, de l’autor d’‘Incendis’, que narra cent anys d’història europea
Es la més gran de totes. És la seva obra mestra”, subratlla Oriol Broggi. I sap com pocs del que parla. Ha dirigit altres tres obres teatrals del libanesocanadenc Wajdi Mouawad, l’home que ha estat capaç d’actualitzar el vell gènere de la tragèdia per al segle XXI: Incendis, Cels i Un obús al cor. Aquestes tres poderoses obres han convertit Mouawad, especialment la primera, en tot un fenomen. I des del pròxim dia 29, al seu teatre de la Biblioteca de Catalunya, Broggi s’atreveix amb Boscos, la tercera part de la tetralogia La sang de les promeses, que aquests dies publica en un sol volum Edicions del Periscopi i de la qual formen part Litoral, Incendis i Cel, una mena de coda escrita des del punt de vista dels nens.
Boscos representa, en canvi, el tancament de la recerca retrospectiva, de la recerca de la identitat de les anteriors obres, i és la part més coral i monumental: proposa ni més ni menys que un recorregut per tot el segle XX europeu, per la seva història convulsa, per les seves lluites i fronteres a través de vuit generacions de dones. És una panoràmica sobre la societat occidental en què la salvació no són els llaços de sang, sinó d’amistat, i que arriba a escena ni més ni menys que amb 11 actors, una gran producció que ara mateix no és gaire habitual.
“Si Incendis era molt forta i molt potent, aquesta encara és més forta. No explica una peripècia concreta –diu Broggi– sinó que parla de coses més absolutes, de la tristesa, el dolor. Intenta explicar el segle XX a Europa. Des de les guerres francoalemanyes del 1872 fins a la caiguda del mur de Berlín, i fins al 2006. És molt bèstia, arribes al final de l’obra –que té intermedi i acaba sobre la mitjanit– i sents molta pena. M’hauria agradat molt saber escriure una obra així, intel·ligent, ben feta, atractiva, teatral total, com un De Filippo, però tan poeta i filòsof com Shakespeare”, explica embalat el director amb la seva olorosa pipa a la boca al mig dels tallers de la seva companyia, La Perla 29, sota les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.
La història, que interpreten Cristina Genebat –també traductora– Màrcia Cisteró, Clara de Ramon i Sergi Torrecilla entre d’altres, és un altre cop una gran recerca d’identitat que comença el 2006 amb la Loup, una adolescent de 16 anys del Quebec. La seva mare va explicar als seus amics que estava embarassada de la Loup el dia que celebraven la caiguda del mur de Berlín, i aquell mateix dia un atac epilèptic va revelar que tenia un càncer. No va poder tocar la Loup
A través de vuit generacions de dones l’autor traça una història en què la salvació és l’amistat
fins que va fer cinc anys per les teràpies. I ja en fa quatre que va morir. La Loup està enfadada amb la seva mare perquè l’ha abandonada, i amb el món. Té 16 anys i és gòtica. Després de descobrir que el càncer de la seva mare va venir per un os dins del cervell, anirà a veure la seva àvia alcohòlica, amb qui no es parlava la seva mare i que va venir d’Europa fugint de la II Guerra Mundial; és filla de jueus. Per la història, en què apareixen molts ossos, fins i tot cranis rebentats a Dachau, i un paleontòleg, arriba fins al segle XIX a Estrasburg, frontera de França i Alemanya, amb una família que passen d’alemanys a francesos. En aquella època un fill de la família decidirà viure al mig del bosc de les Ardenes, on hi va haver grans batalles en les guerres mundials, i fundar-hi un zoo...
“És una història immensa. Mouawad intenta fer un retrat de l’home occidental, les seves mancances, les seves necessitats. En un moment algú diu “no saps res del món que vivim, perquè aquest món mastega cada individu amb la seva maquinària imparable i el destrossa”. Vivim en un món poc amable i el retrata, no de manera maniqueista, sinó que va donant informació i vas pensant qui ets. La Loup diu que no sap massa qui és, i un notari li respon que ell moltes vegades tampoc. La peça parla per què hi ha tant de dolor al món, i que l’amor n’és el culpable i la salvació alhora. Però dins de l’amor, el que ho arregla tot és l’amistat, l’amor més pur, la tendresa”.