A Cardiff amb els de Berlín
El Barça manté un onze continuista contra un Juventus molt reformat
Entre l’equip que diumenge va batre el València o va remuntar contra el PSG i el que es va adjudicar la final de la Lliga de Campions de Berlín només hi ha dues diferències: Umtiti i Rafinha no van actuar en l’Olympiastadion, on ho van fer Dani Alves i Jordi Alba. Tret de per l’absència d’Alves, fitxat pel Juventus, Luis Enrique podria reproduir tranquil·lament l’alineació per tornar a enfrontar-se al campió italià, ara en l’eliminatòria de quarts de final. Si alguna cosa funciona, no la toquis. La política de planificació blaugrana, moderada –i extraordinàriament conservadora en comparació amb la del rival italià–, respon a aquesta màxima. És una qüestió de lògica, apunten des del club, on es consumeixen més esforços en renovacions que no pas en contractacions. És difícil trobar al mercat jugadors que millorin els que hi ha a la plantilla, insisteix Robert Fernández, de manera que ha centrat la feina a proveir de fons d’armari i futbolistes de futur. Amb resultats bastant dispars.
El Juventus és un altre planeta. El seu mig del camp de la final de Berlín ha perdut Pogba, Arturo Vidal i Pirlo. Tampoc els davanters Morata i Tévez no són a Torí, ni el defensa Evra. Serà una bona sorpresa si Allegri alinea contra el Barça més supervivents de la final que l’etern Buffon i el central Bonucci. La Vecchia Signora no té un estil patentat de joc que condicioni els fitxatges és ben desigual entre la revelació que simbolitza Umtiti i el desengany encarnat per Alcácer.
De rendiment immediat i extraordinari, el central francès ha prescindit de la fase d’adaptació per exhibir unes qualitats idònies. Va brillar amb l’anterior sistema i és un dels grans beneficiats del 3-4-3 que ha restat minuts als laterals (Sergi Roberto i Alba) i ha concedit protagonisme a Rafinha com a atacant per la dreta. És el gran encert de la secretaria tècnica. També Cillessen és un reforç consolidat, amb una adequada relació preu-rendiment com a complement de Ter Stegen.
El capítol d’esperances pot encapçalar-lo Denis Suárez. Recuperat del Vila-real, el jove migcampista gallec ha mostrat que té futur, especialment perquè posseeix el gen blaugrana, però ha tingut actuacions intermitents. També es mou pel centre del camp André Gomes, el fitxatge més car de l’era Luis Enrique. Tan car com desconcertant. Rebutjat per la grada per la seva fredor, inadaptació i imprecisions, continua conceptuat com un futbolista molt prometedor pel cos tècnic. La joventut i les qualitats del portuguès auguren un rendiment que fins ara ha brillat per la seva absència.
Aleix Vidal és el paradigma de l’adversitat. Va patir, va passar de marginat a titular entusiasta i una greu lesió de turmell va frustrar la seva nova vida. La d’Arda, massa car per a la seva aportació, podria ser lluny de Barcelona. El club no dubtarà a acceptar qualsevol oferta raonable pel migcampista turc.
La pitjor productivitat post-Berlín correspon a Paco Alcácer, estancat a una distància sideral de la resta dels davanters malgrat el seu preu. Lucas Digne, un altre dels fitxatges de l’últim estiu que s’ha convertit en prescindible, va costar gairebé la meitat que el valencià.
Des de l’última final europea, la consolidació i la revalorització de dos del planter com Sergi Roberto i Rafinha és un altre dels impactes positius en una plantilla blaugrana que aquest estiu tampoc no experimentarà cap gran revolució.
El rendiment dels reforços és molt dispar entre l’òptim d’Umtiti i el desengany d’Alcácer Si alguna cosa funciona, no la toquis: el club prioritza les renovacions als fitxatges