La impossible lluita contra la pobresa
Sembla que la Generalitat i les entitats socials que proposen l’establiment a Catalunya d’una renda garantida de ciutadania (RGC) no acaben d’arribar a un acord. L’escull definitiu és la seva compatibilitat o no amb la percepció de rendes del treball. Totes dues parts tenen les seves raons; el problema és que estan lluitant contra l’impossible.
En el que sembla que totes dues parts estan d’acord és que una persona adulta que no té cap ingrés i amb un infant a càrrec hauria de rebre de la Generalitat 982 €/ mes o 11.784 €/any. No es tracta d’una xifra extremadament generosa, com posa de manifest el fet que el “llindar de pobresa” a Catalunya per a una unitat familiar com aquesta sigui de 14.650 €/any i el “llindar d’extrema pobresa” sigui de 9.815,5 €/any. La novetat respecte de les polítiques actuals és que, en comptes d’ajudar de diverses maneres a qui no hi arribi, a partir de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat del 2017, el Govern hauria de proporcionar a la família aquesta quantitat.
Els problemes per assolir un acord són dos. El primer, que no sembla explicitarse però que és real, és que, suposant que tot anés bé, no hi ha prou diners. El segon és que, amb l’actual regulació del mercat de treball, és impossible que les coses no vagin molt malament.
Sense un salari mínim igual al llindar de la pobresa, la renda garantida no deixa de ser un somni inviable
Suposem que les coses vagin bé. L’RGC que es proposa té un nivell superior a la renda bàsica d’inserció i promoció social que garanteix el Govern basc: 10.360 €/any. Com que aquesta mesura fa anys que està establerta, el seu cost és un bon indicador del que podria costar-li a la Generalitat, com a mínim, l’RGC que es discuteix. En el cas basc el pressupost anual és equivalent al 0,44% del PIB, proporció que, traslladada al cas català, equivaldria a 1.000 milions d’euros/any. Ara bé, el projecte de pressupostos de la Generalitat només preveu destinar-hi 288 milions, quantitat molt superior als 173 que destinava a la renda mínima d’inserció, però manifestament insuficient per instaurar una RGC com la que es proposa.
Ara bé, el desacord, com hem dit, es troba en la compatibilitat amb la percepció de salaris baixos. Pels promotors, un assalariat que no arribi als 11.784€/any hauria de ser ajudat, ja que no deixa de ser pobre. Per a la Generalitat, acceptar-ho seria catastròfic.
Per comprendre les raons de la Generalitat, només cal consultar un anunci laboral aparegut al portal Infojobs el dia 3 d’aquest mes. Ofereix una feina de cambrer/a de pis en “hotels de 4* a 5* GL situats a Barcelona”, amb “dia de descans (setmanal) rotatiu” per 9.180 €/any.
Mentre acceptem que a Catalunya es creïn llocs de treball a 9.180 €/any serà impossible lluitar eficaçment contra la pobresa des dels pressupostos públics, perquè hi haurà massa beneficiaris potencials. Sense un salari mínim equivalent al llindar de la pobresa, l’RGC no deixarà de ser un somni inviable.