Realitat o estètica
L’estrena d’Incerta glòria ,el film basat en la novel·la homònima de Joan Sales, recupera en Laura Freixas els dubtes que li va ocasionar el llibre: “La seva inoblidable primera part, la de la guerra, al voltant d’aquell personatge genial (i tan d’època) que és Juli Soleràs, desemboca en un final pàl·lid, desorientat. És una cosa que comparteix amb altres grans novel·les com Viatge al fons de la nit, de Céline, o Nada, de Laforet, i que no impedeix que sigui una obra apassionant”.
Ala biblioteca dels meus pares, durant anys, vaig veure el llom gris clar, amb lletres blau fosc: Joan Sales, posava, i a sota, en majúscules: Incerta glòria. Però a casa, on es parlava tant de llibres, no vaig sentir mai comentar-lo, i a mi l’amplada del llom, que revelava l’extensió de l’obra –843 pàgines–, m’imposava molt de respecte. Un bon dia vaig demanar consell al meu pare: “Com és Incerta glòria?”, i ell es va arronsar d’espatlles: “Incerta novel·la”, va exclamar. Finalment, la curiositat va poder més, i la vaig començar.
No la vaig poder deixar anar. És una obra inspiradíssima, plena a vessar d’angoixa, d’entusiasme. Impregnada del clima espiritual febril, convuls i bel·licós de l’Europa dels anys trenta: la del Tercer Reich, la Unió Soviètica, l’anarquisme, les Brigades Internacionals; la dels intel·lectuals que es convertien a un catolicisme fervorós (“queien als peus de la creu”, es deia llavors) o a un comunisme viscut com una religió. La d’escriptors com Gide, Koestler, Bernanos, Mauriac... mentre les escriptores ho miraven de lluny, amb esperit crític, com Arendt, o dolor per les morts, com Woolf, o defensant el món privat dels afectes, com Colette o Anaïs Nin.
Però entenc el meu pare. Incerta glòria és una novel·la incerta, fins i tot fallida. La seva inoblidable primera part, la de la guerra, al voltant d’aquell personatge genial (i tan d’època) que és Juli Soleràs, desemboca en un final pàl·lid, desorientat. És una cosa que comparteix amb altres grans novel·les com Viatge al fons de la nit, de Céline, o Nada, de Laforet, i que no impedeix que sigui una obra apassionant. Per això pensava jo que no m’agradaria la seva adaptació al cinema: em semblava impossible que estigués a l’altura. I em vaig equivocar: la pel·lícula d’Agustí Villaronga m’ha semblat esplèndida.
Curiosament, és al final on més difereixen novel·la i pel·lícula. La incertesa amb què acaba l’obra literària contrasta amb el final rodó de l’obra cinematogràfica. Jo vaig sortir del cinema preguntant-me quin dels dos és preferible, i continuo sense saber-ho. Ja que la vida és incerta, i per això, els finals oberts, indecisos, fins i tot decebedors, són més a prop de la realitat que els que tanquen la història com un fermall. Però aquests són estèticament molt més atractius. Deixem-ho en taules. El cert és que tant la novel·la com la pel·lícula són molt bones, només que cadascuna a la seva manera.