Carla Simón
CINEASTA
El film català Estiu 1993, primer llargmetratge de la barcelonina Carla Simón, és del millor que s’ha vist al Festival de Màlaga. Narra la seva pròpia vivència quan, als 6 anys, va perdre la mare per la sida i va anar a viure amb els oncles.
Explicar el que va viure en perdre la mare quan tenia sis anys no ha de ser gens fàcil. Menys encara si la mort va ser a causa de la sida, i si aquella malaltia s’havia emportat el pare tres anys abans. Si a més el mitjà pel qual s’opta en el relat és el cinema, en comptes de, per exemple, l’escriptura, s’hi afegeixen més dificultats. I si a sobre la dona que es llança a això escull com a punt de vista narratiu el de la nena que va ser, en lloc de parlar des del record adult, som davant una ostentació. I això és per començar Estiu 1993, primer llargmetratge de la barcelonina Carla Simón. Ella i les nenes Laia Artigas i Paula Robles, les seves actrius de 8 i 3 anys respectivament, es van guanyar ahir els espectadors del Festival de Cine de Màlaga.
Però la pel·lícula no és només un exercici i un viatge retrospectiu complicat, sinó una poderosa combinació de realisme i tendresa amb enorme capacitat per tocar la fibra fins i tot del públic més bregat.
Sempre des de la mirada de la petita òrfena, anomenada aquí Frida, la pel·lícula explica les vivències de l’autora el primer estiu que va passar amb els seus oncles –a partir de llavors pares adoptius–, en una masia de les Planes d’Hostoles (Girona). Ella i la seva primera i nova germana, l’Anna (Paula Robles), de tres anys, són les protagonistes molt davant dels grans, entre els quals òbviament destaquen els oncles de la Frida i a partir de llavors pares d’ella i de l’Anna, la Marga (Bruna Cusí) i l’Esteve (David Verdaguer).
L’elecció de la perspectiva de la menuda va implicar que la producció i tot l’equip es posessin al seu servei. “Va ser el més difícil d’assumir”, confirmava ahir Carla Simón a La Vanguardia. Abans del rodatge, la Laia i la Paula van tenir temps per, mitjançant trobades al llarg de dos mesos, entaular la seva pròpia i intransferible relació. També van disposar d’un generós marge per improvisar. A canvi, les nenes van aportar algunes actuacions d’aquelles que un adult no pot idear.
A la pel·lícula les expressions més o menys explícites de pena de la Frida per la desaparició de la mare, a qui secretament envia missatges i deixa regals, es barregen amb els seus pensaments infantils, els episodis de rebel·lia i alguna mala passada a la seva nova germana.
Quan va escriure el text, Simón tenia d’entrada “emocions i sensacions, més que records precisos”. Perquè, per la curta edat que tenia i pel bloqueig de memòria aparellat al trauma, amb prou feines recordava situacions concretes tret de pel que li havien explicat mentre creixia. La cineasta també es va nodrir
dels records i comentaris que va obtenir dels seus familiars quan va afrontar el projecte, cosa que li va permetre conèixer detalls i mirades que ignorava. “He crescut molts anys amb aquesta pel·lícula”, va assegurar.
Estiu 1993 ja va guanyar els premis a la millor òpera prima i del jurat a la Berlinale. La seva acollida d’ahir i el seu nivell la converteixen en una de les favorites per als premis al Festival de Màlaga. La cinta arribarà a les sales el 30 de juny.