Atemptats al Regne Unit
7/VII/2005 Quatre suïcides de nacionalitat britànica es fan esclatar a tres combois de metro i un autobús: 56 morts i 700 ferits.
30/VI/2007 Atemptat fallit sense víctimes a l’aeroport de Glasgow, on un 4x4 en flames s’estavella contra la terminal principal.
22/V/2013 Dos islamistes d’origen nigerià degollen amb un matxet un soldat al carrer a Londres.
22/V/2008 Una bomba esclata al lavabo d’un cafè d’Exeter i fereix només l’autor, un musulmà convers.
5/XII/2015 Un home apunyala tres persones a l’estació de metro de Leytonstone, a Londres. “Això és per Síria!”, crida.
16/VI/2016 Un ultradretà dispara tres vegades i assesta 15 punyalades a la diputada laborista Jo Cox, contrària al Brexit.
va pujar a considerable velocitat a la vorera del pont colpejant diverses persones. Enmig de la cridòria i el caos generalitzat, va acabar encastant el vehicle al reixat del Palau de Westminster, va baixar amb els ganivets, va entrar en un pati exterior i va matar un policia, abans que la resta d’agents el neutralitzessin amb quatre trets. Les ambulàncies i helicòpters sanitaris amb prou feines van trigar uns minuts a arribar i emportar-se els morts i ferits, mentre el dispositiu de seguretat acordonava tota la zona.
Scotland Yard va declarar l’esdeveniment com un atemptat terrorista a mitja tarda, i la primera ministra, Theresa May, va presidir a la nit una reunió del Comitè Cobra que es convoca en casos d’amenaces contra la seguretat nacional. I diverses grans preguntes en l’aire: la identitat del terrorista, la seva possible vinculació amb l’Estat Islàmic o grups associats a la marca, la seva nacionalitat i com va arribar al Regne Unit, i si el seu nom figurava o no als arxius dels serveis d’intel·ligència com va passar amb els autors dels atacs de juliol del 2007.
L’atemptat d’ahir es va produir just un any després dels atemptats suïcides de Brussel·les, i entronca amb els de París, Niça o Berlín, contribuint a atiar el clima de terror a les grans ciutats occidentals i la sensació de vulnerabilitat dels seus habitants, molts dels quals exigeixen llei i ordre i s’entreguen a partits d’ultradreta. Encara que fos una operació de logística senzilla, el protagonista dels fets va arribar a menys de quaranta metres d’on era la primera ministra, amb el missatge
Es tracta d’un cop a l’epicentre del turisme i la vida política de la capital
implícit que els terroristes poden atacar sense problemes l’epicentre mateix del poder polític.
Dimecres és en teoria el millor dia per visitar el Parlament, perquè hi ha la sessió de control en la qual la primera ministra s’enfronta dialècticament amb el líder de l’oposició, i solen saltar les espurnes. Gairebé tots els diputats solen ser a l’edifici, i alguns votants aprofiten per venir a Londres i plantejar-los les seves demandes. Les cues per entrar al Palau de Westminster es formen des de ben d’hora al matí, i els manifestants aprofiten per for-
mular les seves reivindicacions. L’ambient és festiu, amb els pubs de Whitehall plens de funcionaris que comenten la jugada entre pinta i pinta de cervesa. Ahir va ser molt diferent, i poc després de les dues del migdia l’alegria es va convertir en pànic. Tota la zona, en diversos quilòmetres al voltant, semblava a la nit un poblat fantasma, sense gent als carrers, decorada amb les cintes de la policia recordant que es tractava de l’escenari d’un delicte i prohibint l’accés a cotxes i vianants. Un grup de turistes va quedar tancat fins a una hora i mitja en els mòduls de la nòria del London Eye, i els diputats van rebre instruccions de no moure’s d’on eren fins que la situació estigués sota control. Equips de televisió d’arreu del món pretenien ignorar les normes per acostar-se com més millor al lloc dels fets i alguns testimonis n’explicaven la seva pròpia versió, tot això enmig de l’incessant rum-rum de les aspes dels helicòpters que sobrevolaven la zona.
“Ja se sap que els terroristes només han de tenir sort una vegada, i aquesta sort no és difícil si estan disposats a morir –va comentar un testimoni–. Soc prou vell per recordar els atemptats de l’IRA en els anys setanta i vuitanta, i era el mateix”. Un dia idíl·lic, amb nens als carrers, i de sobte
boom, sang per tot arreu, crits, el caos. Una de les víctimes mortals va caure sota les rodes d’un autobús de dos pisos després de ser atropellada pel totcamí. Una altra dona va caure o es va tirar des de l’ampit del pont al Tàmesi, però va poder ser rescatada.
Feia temps que Scotland Yard i els serveis d’intel·ligència britànics advertien que un atemptat seria inevitable en un moment o un altre, i el moment va arribar finalment ahir. Fa ja onze anys i mig dels perpetrats de manera coordinada als metros i autobusos del Londres, i aquells fets gairebé havien desaparegut de la memòria col·lectiva en una ciutat liberal, oberta i lliurada al multiculturalisme. La reacció llavors va ser mesurada, però no hi havia el clima d’hostilitat envers els de fora que ha arribat de la mà del Brexit i del nacionalisme anglès. Els autors d’aquella matança van ser joves anglesos d’origen pakistanès, el d’ahir encara no ha estat identificat. Respondrà la gent amb un increment del racisme i la xenofòbia? L’estàtua de pedra de Winston Churchill, que va contemplar freda i impertèrrita els fets des de la plaça del Parlament, no oferia cap pista.