Fotos que salven vides
La commemoració dels atemptats de Brussel·les reuneix algunes de les víctimes, icones involuntàries de la tragèdia
La imatge d’una dona atordida, amb el rostre ensangonat, el cap cobert de pols i una jaqueta groga estripada va fer la volta al món fa un any, quan Brussel·les es va convertir a l’última ciutat europea castigada pel terrorisme gihadista. La dona era Nidhi Chaphekar, hostessa de l’aerolínia índia Jetarways. Durant 10 hores, aquella fotografia va ser l’única notícia que la seva família a l’Índia va tenir d’ella. Així van saber que estava ferida, però viva.
Chaphekar va participar ahir en els actes commemoratius dels atemptats celebrats a l’aeroport internacional de Brussel·les i l’estació de metro de Maalbeek, els dos punts on van esclatar les bombes que van acabar amb la vida de 32 persones i van marcar les de moltes més. “Aquella foto em va salvar la vida. Em va donar molta força. Gent de tot el món em va animar en els moments més difícils”, va declarar l’hostessa poc després dels atacs. Ara l’hi ha pogut dir en persona a Ketevan Kardava, la periodista georgiana que aquell matí va anar a l’aeroport per agafar un avió a Ginebra i que va acabar fent algunes de les fotos més icòniques de la tragèdia.
“Ha estat el dia més important per a mi després de l’atac”, va comentar ahir la periodista, corresponsal de la televisió pública de Geòrgia, que ahir va tornar a informar de la tragèdia. Aquell dia es trobava a pocs metres del lloc on va explotar una de les bombes però, miraculosament, no va resultar ferida. Trobar els protagonistes de les seves fotos, que Kardava va cedir gratuïtament a l’agència AP per a la seva posterior distribució, s’ha convertit en una obsessió per a la reportera. “Els meus herois”, els anomena. Una setmana després dels atemptats, es va reunir a l’hospital amb Sébastien Bellin, jugador professional de bàsquet. És una altra de les fotos més recordades d’aquell dia. Bellin, que fa 205 centímetres, jeia estirat a terra, envoltat d’un bassal de sang, amb les seves llarguíssimes cames visiblement ferides.
“Moltes gràcies per tot el que va fer per mi. Li agraeixo que fes aquella foto. Crec en el karma i penso que aquella foto forma part d’una cadena d’esdeveniments que m’han salvat la vida. No hi ha cap altra manera d’explicar-lo”, li va dir Bellin aquell dia. Després de vuit operacions, porta una pròtesi al peu esquerre i camina amb una crossa. L’esportista, belgabrasiler, resident als Estats Units, va jugar a l’equip nacional belga fins al 2010 i ha volgut utilitzar la seva notorietat per reclamar al Govern més atenció a les víctimes dels atemptats. Problemes burocràtics han impedit que l’Estat indemnitzi les víctimes o que els estrangers també rebin ajuts.
Chaphekar, Kardava i Bellin van participar ahir en els actes commemoratius dels atemptats, però no totes les víctimes van tenir la força de fer-ho. Un dels participants es va esvanir durant la cerimònia. Els homenatges, en presència dels reis dels belgues, Felip i Matilde, i el primer ministre del país, Charles Michel i altres altes autoritats del país, van arrencar a primera hora del matí a l’aeroport, on el vidu d’una de les víctimes va interpretar una cançó i es van llegir els noms de les 16 persones que van morir allà.
Es va guardar un minut de silenci abans d’escoltar alguns testimonis. “De vegades em pregunto què hauria passat si... Si haguéssim sortit deu minuts més tard. Si haguéssim conduït més a poc a poc”, es va preguntar Lars Waetzmann, que va perdre la seva dona, Jennifer, en l’atac. “Però va passar i en una dècima de segon el meu món va passar de l’emoció de viatjar junts a Nova York a trobar-me amb l’horror”. Els reis es van desplaçar també a Maalbeek, on es va realitzar un altre homenatge a les víctimes. “Ningú no pot pretendre comprendre del tot el patiment que viuen” però “volem escoltar el vostre dolor”, va dir el rei Felip a l’estació de metro, en ple barri europeu. Aquell 22 de març, van incidir diverses víctimes, es va veure “el pitjor i el millor de la humanitat”.
“Em pregunto què hauria passat si haguéssim sortit més tard o conduït més a poc a poc...”