Sento no poder anar a la festa
Un britànic reconeix que té més coses en comú amb els europeus que amb molts compatriotes
Per molts anys, Unió Europea. Sento de debò no poder anar a la festa. Et vaig donar el meu regal l’estiu passat, segur que ho recordes. Una ics en una papereta. I el mateix van fer molts en el meu grup d’edat (es calcula que els homes de 25-49 anys van votar en una proporció de 55 a 45 a favor de romandre a la Unió). Per desgràcia, no n’hi ha haver prou.
Hi continua havent una bona raó perquè moltes persones de la meva generació considerin la Unió Europea com a una cosa positiva. Tenim gairebé tants anys com la pertinença britànica a ella. La nostra educació va estar marcada per una obertura a tot l’europeu. No va ser només Abba, el programa de televisió Jocs sense Fronteres i Johann Cruyff; sinó també els programes d’intercanvi i els amics per correspondència, l’Interrail i les espardenyes, la pizza i el Chianti. Va resultar que els europeus eren normals, estaven bé, eren gent interessant i interessada per les coses.
Allò va suposar un enorme alleujament per a aquells de nosaltres aficionats a la història. El primer que apreníem sobre Europa els nens britànics de les dècades del 1970 i el 1980 era la brutalitat amb què s’havien comportat tots en els últims mil anys. Waterloo, Trafalgar, el Somme i Azincourt. Crécy, Austerlitz, el Dia D. Apreníem que allò havia estat una guerra interminable, i com aquells petits països havien estat edificats per emperadors, tsars i reis obsessionats amb si mateixos i disposats a assassinar tots els que no pensessin com ells. Atesos aquells antecedents, va resultar un alleujament que per fi haguéssim trobat una altra manera de comportar-nos entre nosaltres. Es deia la Comunitat Econòmica Europea (CEE). La CEE va ser un instrument per a una cooperació en la qual tots sortien guanyant, per a la solidaritat, per a molts tipus d’hibridacions transfrontereres, per a l’amistat de les nacions. Sí, d’acord, no era gaire atractiva, però ho és molt menys morir en una trinxera. Les possibilitats que les persones com jo fóssim la tercera generació seguida cridada a combatre contra els alemanys semblava remota mentre existís la CEE.
No només això. Europa estava oberta! Era possible anar a qualsevol lloc. Si la dècada del 1980 va marcar el veritable
“La camaraderia i fraternitat que la UE fomentava ens va ajudar a descobrir Europa”