No acceptar la derrota
Les úniques derrotes són aquelles que s’accepten”: així comentava anys després Jean Monnet, un dels fundadors de l’Europa unida, allò que en el seu moment va semblar ser un escull definitiu per a la integració europea: el fiasco del projecte comú de defensa del 1954. Per a molts, allò va ser una desfeta de la qual seria gairebé impossible recuperar-se, però no per a Monnet, ni per a Gaetano Martino, que poc després seria nomenat ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, ni per al seu homòleg belga Paul-Henri Spaak, ni per al canceller alemany Konrad Adenauer. Ells i molts altres es van negar a acceptar aquella derrota. I gràcies a la seva tenacitat i a la seva intel·ligència política, el 25 de març del 1957, Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos es van reunir a Roma per firmar els tractats que van assenyalar el veritable inici del nostre projecte d’integració.
Aquell dia, amb el naixement de la Comunitat Econòmica Europea, va començar el viatge que amb el temps ens va conduir, primer, al mercat comú i, després, a la Unió Europea, i que va permetre que el nostre model desenvolupés tot el seu potencial. Un mode de vida europeu afermat en la pau, la llibertat i la democràcia, en l’exitosa elecció a favor del mercat únic més important del món, les arrels del qual s’assenten en el nostre Estat de benestar, que ha donat peu a unes societats més justes i equitatives.
No obstant això, no podem ocultar que avui dia aquest reeixit model està en perill: l’avenç inconclús cap al govern polític de l’euro i la lentitud a l’hora de donar resposta als fluxos migratoris han posat sobre la taula els punts febles del nostre projecte. La pèrdua de confiança en les institucions europees impregna la societat i l’opinió pública. No n’hi ha prou amb fer ajustos puntuals o amb donar resposta a casos particulars, com el del Brexit. Hem de recomençar des del principi.
Volem fer-ho a Roma aquest dissabte 25 de març, dia en què els caps d’Estat i de Govern de la UE celebrarem el seixantè aniversari dels tractats fundacionals: no només amb una foto de família, sinó amb l’objectiu de delinear el camí dels pròxims deu anys almenys. Partim de diversos punts fonamentals: hem de donar resposta urgent a les demandes de creixement econòmic, d’inversions i d’ocupació. Creiem en les reformes estructurals a nivell intern, però ha arribat el moment de fer un gran esforç comú per sortir de la crisi i reduir els nivells d’atur, sobretot entre la joventut. Els millennials de la UE són la generació millor preparada i formada. Necessitem respostes que garanteixin un futur digne per a ells.
I hem d’afrontar els desafiaments del creixement mitjançant la recuperació de les millors tradicions socials d’Europa i del seu model de benestar: prioritzant la protecció social i la reducció de les desigualtats i de la pobresa, a fi que ningú no es quedi enrere. Tan sols així podrem reforçar la confiança en les institucions comunitàries.
Sabem que el context mundial és avui diferent: els escenaris de la crisi de la Mediterrània, el risc del terrorisme i la creixent inestabilitat de l’ordre internacional ens exhorten a assumir més responsabilitats, mitjançant accions europees més cohesionades i integrades de defensa i seguretat. També necessitem polítiques comunes i eficaces d’immigració: no per satisfer les demandes d’Itàlia, sinó per respectar unes decisions ja adoptades de manera conjunta a escala europea. Hem de col·laborar per fer valer el respecte als drets humans i la democràcia, i per preservar una victòria fonamental com és la lliure circulació de les persones.
Hem d’aprendre de la tenacitat dels pares fundadors d’Europa per recuperar la confiança de la societat
A més d’aquests compromisos, s’imposa una reflexió comuna a propòsit del nostre règim de convivència. Itàlia —juntament amb Alemanya, Espanya, França i altres països— ha enviat en els últims temps un missatge inequívoc al respecte. Creiem que ha arribat el moment d’una UE més cohesionada i que, alhora, permeti diferents nivells d’integració. És just que cada país aculli ambicions diferents i que les respostes a cadascuna siguin diferents. Aquesta via ja es preveu als tractats, i és un instrument útil per obtenir una UE més senzilla i eficaç, capaç de donar resposta als desafiaments del present, permetent avançar més i més de pressa als qui així ho desitgin.
L’embat de les forces nacionalistes i antieuropeistes no és invencible, com han demostrat les eleccions neerlandeses. Si tenim confiança en el futur, podem renovar el nostre projecte comunitari. Va ser amb aquesta mateixa confiança que els fundadors d’Europa van prendre les decisions que han permès que el nostre continent gaudeixi de diversos decennis de benestar i desenvolupament. Si en la cimera de Roma som capaços de recuperar aquell esperit, el projecte d’integració europea encara podrà donar molt de si.