L’enganyós alleujament de França
Les eleccions franceses col·locaran el candidat més europeista al capdavant del país, però no solucionaran res
Realitzada contra tot pronòstic amb el Brexit i amb Trump, la victòria de l’improbable ho té a França encara més difícil per realitzarse. Ni el superat escull holandès ni les eleccions alemanyes de setembre no representaven, o representaran, perill per a la Unió Europea. Una victòria de la ultradreta del Front Nacional a les presidencials franceses seria senzillament letal: tot saltaria pels aires a la UE.
No passarà, perquè, tret de cataclisme, el Front Nacional de Marine Le Pen no guanyarà. Actuarà la llei de sempre: podria guanyar en la primera volta, el 23 d’abril, però serà eliminada en la segona i definitiva del 7 de maig per uns 15 o 20 punts de diferència.
Més encara, pel que sembla una barreja de carambola i enginyeria s’ha aconseguit col·locar al primer lloc de la carrera presidencial un brillant i talentós candidat que sintonitza plenament amb l’europeisme establert.
El jove exministre Emmanuel Macron, de 39 anys, no només té el més gran suport dels francesos (en l’últim sondeig supera fins i tot Le Pen en la primera volta i la bat per 20 punts en la segona), sinó que també el del gruix dels mitjans que compten, nacionals i estrangers. Macron ve beneït no tan sols per la cancellera Angela Merkel, sinó també per l’SPD –que ignora el candidat oficial del seu malparat partit germà, el PS–, pel setmanari The Economist, alfa i omega del mainstream, per bona part de l’empresariat i pel conjunt de les altres forces vives.
L’alineament de Macron amb la Unió Europea i l’atlantisme establert és total i sense fissures. Al seu costat el polític inicialment més ben situat per guanyar la presidència, el conservador François Fillon, era una mena de dissident: no es pren seriosament la disciplina alemanya del 3% en dèficit fiscal, vol restablir les bones relacions amb Rússia, torça la línia principal a l’Orient Mitjà i Ucraïna, desafia els americans i no simpatitza amb l’intervencionisme militar exterior.
Tot això va ser escombrat, el 25 de gener, amb un oportú escàndol de sospita de llocs de treball ficticis a la seva família que ha restat deu punts a Fillon i que ha cedit el pas a Macron en una previsible final contra Le Pen.
O sigui: a França no tan sols no guanyarà el Front Nacional, sinó que, probablement, el pròxim president serà el més ortodox possible cap a la UE i la incerta “Europa de la defensa”.
L’alleujament de les legislatives holandeses es multiplicarà per cent en les presidencials franceses, però és enganyós perquè el més probable és que aquelles eleccions no solucionin cap problema de fons.
Fa una generació que França cruix per la Unió Europea. Mentre que Alemanya ha realitzat en ella la seva sobirania, la seva reunificació nacional i el desenvolupament de la seva potència econòmica exportadora, França hi ha perdut. Va votar no a la Constitució Europea el 2005, sense conseqüències, i des d’aleshores tot ha anat a pitjor: el 61% dels francesos tenen una opinió negativa de la UE, 23 punts més que el 2007. Per a molts francesos, la UE és el problema. Votaran un europeista per evitar un mal major però el malestar i la manca de sobirania continuaran allà.
En cap lloc com a França no es pateix la contradicció essencial del particular sistema de la UE: la democràcia i la sobirania popular rauen en els estats nacionals, però a la UE gairebé tot el que compta queda fora d’aquell marc. En economia decideixen el BCE, l’Eurogrup i d’altres, en política exterior i de defensa l’OTAN. Sense veritable fonament democràtic, el dret europeu té més rang que el nacional. Què li queda a la sobirania popular? Res, respon Jean-Claude Juncker a Le
Figaro: “No hi ha opció democràtica contra els tractats europeus”.
Aquesta realitat no només explica l’auge del Front Nacional a França (és obvi que el 30% o 40% de francesos que el votaran no són ultradretans o racistes), sinó tot el rosari de referèndums crispats i auges de l’extrema dreta antiliberal que progressa a tot el continent.
“Si la UE vol aturar el que la destrueix (aquells vots i progressos antiliberals), hauria de negarse a si mateixa. Si al contrari prefereix no fer res i quedar-se com està, llavors sembla condemnada a continuar alimentant el que la destrueix”, diu el filòsof francès Fréderic Lordon. L’europeisme ortodox guanyarà les eleccions franceses, però la processó desintegradora continuarà fins a la ruptura.
La contradicció de la UE amb la sobirania popular té a França l’escenari més sensible