Una Europa en comú
L’actual crisi del projecte europeu té molt a veure amb la seva progressiva transformació en un assumpte preferentment intergovernamental. Que la perspectiva comuna amb prou feines sigui presa en consideració va tenir la seva màxima expressió en el Brexit, però hi ha un conjunt de països que des de fa temps actuen de fet com si la UE fos un instrument del qual disposen, però no un projecte del qual formen part, que els exigeix certes responsabilitats i transferències de sobirania. A la qual cosa cal afegir la clàssica assignació de papers segons la qual Brussel·les s’encarregaria de les males notícies i els estats nacionals simulen una resistència o subcontracten les autoritats comunes per a certes mesures que no s’atreveixen a prendre. Com és possible que hi hagi qui encara es pregunti d’on procedeix la desafecció actual cap a Europa i l’auge dels populismes?
La manifestació de dies enrere a Roma ha estat una crida d’atenció sobre els límits d’aquesta manera de procedir. La cacofonia intergovernamental ens està impedint de percebre la reciprocitat dels deures que ens vinculen, tan real com els beneficis que hem obtingut en virtut d’aquella vida comuna. Les divergències d’interessos s’han convertit en discursos contraposats i, el que és més greu, han estabilitzat asimetries de poder. L’actual renacionalització de la política europea mostra fins a quin punt hem estat incapaços d’interioritzar la nostra mútua interdependència, a la qual devem molts beneficis però també algunes obligacions. No hi haurà solució a la crisi institucional de la Unió mentre no guanyi un discurs diferent que aconsegueixi convèncer que els estats membres ja no són autònoms, sinó interdependents i per tant obligats a la cooperació.
Perquè aquests deures siguin compresos i assumits és necessari un sentit de copertinença que cap identitat històrica o instància administrativa no sembla en condicions de subministrar. Alhora, sense un equivalent funcional del vincle que proporciona la solidaritat, és inevitable que qualsevol decisió sigui entesa per uns com a imposició i per altres com a transferència immerescuda, com si no es ventilés en això res comú. Mentrestant, compartim vulnerabilitat però la solidaritat és insuficient; és comuna la nostra exposició als riscos i particulars (a més de molt limitats) els procediments de protecció. Al mig d’aquest clima, és possible articular un nosaltres, alguna cosa realment comuna, que ens vinculi i doni sentit als nostres deures? La qüestió decisiva és com transformar l’afectació compartida en acció que és compartida.
La Unió Europea és un veritable desafiament davant la idea que l’Estat nació és l’únic lloc de comunitat i identitat polítiques. Una identitat nacional uniforme no és un requisit ni per a la democràcia ni per a la solidaritat. El que ha de ser explicat empíricament i normativament és com pot configurar-se una veritable comunitat europea capaç d’afrontar els nous deures de justícia que es van plantejar amb tota la seva cruesa en la crisi de l’euro i ha tornat a fer-se patent amb l’actual crisi dels refugiats. L’experiment democràtic europeu consisteix precisament a intentar realitzar aquell repartiment just de deures i oportunitats, de costos i beneficis, sense la garantia d’una solidaritat orgànica nacional al vell estil.
La Unió Europea no té cap altre procediment més directe i incontestable per construir laboriosament la seva complexa legitimitat democràtica que posar les condicions perquè es produeixi l’emergència d’alguna cosa veritablement comuna. Per què no considerar que aquesta complexitat és la seva veritable aportació política en lloc d’un penós inconvenient? No oposem la seva fragilitat a una presumpta incontestabilitat dels seus estats membres. La major part de les democràcies no han sorgit d’un poble homogeni, ni han arribat a configurar-lo plenament. No tenim cap raó per deixar d’esperar que l’acció política comuna, les destinacions que compartim, l’experiència i la comunicació (també a través de les formes conflictives de divergència d’interessos) siguin capaces d’originar una certa forma de comunitat política, potser no massa grandiloqüent, però amb l’entitat necessària per abordar les exigències de justícia que se’ns plantegen.