Independència i diàleg

Com reitero des de fa temps, Catalunya es mereix un respecte, un gran respecte, i Espanya en el seu conjunt haurà de fer l’esforç necessari per conèixer com pensen i què volen els ciutadans catalans al marge de les distorsions mediàtiques i polítiques. Catalunya ha de sentir d’entrada la profunda admiració de la resta d’Espanya per tot el que ha fet –més sens dubte que cap altra comunitat– en el procés de desenvolupament, modernització i enriquiment de la nostra vida democràtica, econòmica i cultural. Sense Catalunya hauria estat absolutament impossible assolir el grau de progrés actual. Catalunya ha de sentir, a més, que respectem sense reserves –i fins i tot amb certa enveja– la passió per la seva identitat, per la seva llengua, per la seva cultura, per la seva història i també els seus desitjos d’assolir les màximes cotes possibles d’autogovern. No hi ha obstacles legals insalvables en aquest procés. Tenim un sistema autonòmic –que és una de les maneres de ser federal– que admet creixements asimètrics en aquests temes sense posar en qüestió ni en risc la igualtat i la solidaritat. És una qüestió de tacte, equilibri i sensatesa política. Per la seva part, Catalunya haurà de reconèixer la contribució d’Espanya al seu desenvolupament global i, en concret, la contribució econòmica tan decisiva i essencial com la de Catalunya a Espanya i també la seva integració en un Estat que ja ha donat a la seva autonomia tanta o més capacitat d’acció que la que tenen la majoria dels estats federals del món. Una dada que se sol oblidar.

Partint d’aquestes idees sembla obligat, no ja lamentar, sinó qüestionar directament el dret dels qui han col·locat el tema català en un més que possible xoc de trens a què s’han referit en dos bons i recents articles a La Vanguardia Miquel Roca i Antoni Puigverd i molts altres comentaristes.

L’única via possible és la de reafirmar que el dret a no dialogar és un dret inexistent i que en dialogar les dues parts han d’estar disposades a cedir i a buscar compromisos, assumint que en aquests temes és impossible tenir tota la raó. Convindria, així mateix, limitar el dret a mentir, que per raons històriques ja forma part del patrimoni polític però que, com tots els drets, ha d’acceptar uns límits que en aquest debat s’han superat sense el menor pudor ni vergonya. S’han fet i es continuen fent afirmacions que atempten no només a la veritat sinó a la decència intel·lectual i al respecte al ciutadà. Últimament s’està accentuant, a més, un to fanfarró i amenaçador veritablement neci que estimula actituds extremistes, radicals i violentes. És una pura desraó.

El bloqueig polític que estem vivint es resumeix així: l’independentisme català exigeix un referèndum preferiblement pactat amb el Govern espanyol, però anuncia urbi et orbi que hi hagi o no hi hagi pacte se celebrarà la consulta. El Govern espanyol afirma que el pacte és radicalment impossible i que el referèndum no tindrà lloc perquè és il·legal constitucionalment. Uns i altres proclamen la seva voluntat absoluta de diàleg però, en el cas del Govern espanyol, es demana que sigui dins de la llei, la qual cosa impossibilita el referèndum i, en el cas de la Generalitat, es condiciona que el referèndum pugui tenir lloc. Amb aquests plantejaments és molt difícil avançar i molt més fàcil retrocedir cap al buit, que és justament el que estem fent.

No ens mereixem aquesta situació. La ciutadania en el seu conjunt, tant la catalana com la de la resta d’Espanya, comença a estar esgotada d’un debat –cal posar-lo en cursiva perquè és un debat sense diàleg– massa llarg, massa perillós i massa innecessari que assoleix amb freqüència nivells de frivolitat irresponsable.

El canvi de la Constitució o les eleccions anticipades no poden o no han de ser la solució. És urgent que s’iniciï un diàleg autèntic, amb la serietat i la discreció indispensables, que doni lloc a acords concrets en virtut dels quals es pogués suspendre ara el referèndum anunciat –no s’ha d’arribar fins a la vora mateixa del precipici– i s’iniciïn converses serioses i fermes sobre temes polítics, econòmics i culturals que tornin normalitat i satisfacció a les relacions d’Espanya amb la comunitat i la ciutadania catalanes. És perfectament possible reforçar significativament l’autogovern català en molts terrenys sense obrir cap capsa de Pandora. És aquí on el diàleg pot aconseguir resultats importants.

Els dos trens poden i han d’anar en la mateixa direcció i duplicar la seva força. La idea d’una quarta declaració unilateral d’independència, la idea de tornar a intentar un referèndum per força, la idea de danyar greument la convivència catalana i l’espanyola s’ha de desterrar, sense cap vacil·lació.

Catalunya –és una cosa que hem d’acceptar sense reserves– no abandonarà mai el seu nacionalisme i la seva aspiració a una sobirania profunda, i entra dins del possible que els canvis que s’estan produint al món i en la ciutadania i la política interna espanyola puguin generar, al seu temps, les condicions adequades per assolir aquest objectiu, però està massa clar que aquest no és el moment.

Hem de donar un exemple de grandesa i de sentit comú i generar una forta dinàmica positiva en un país que la mereix i la necessita. Podem ser optimistes. No som tafurs. Som gent bona i assenyada.

És urgent iniciar un diàleg seriós i discret que doni lloc a acords en virtut dels quals se suspengui ara el referèndum