Diminutius

Els diminutius han viscut èpoques més glorioses. Suposo que en el passat van sorgir com a eufemismes per suavitzar la crua realitat de les paraules de mida natural. Però d’ençà que el llenguatge políticament correcte va començar a demonitzar-los sembla que només es toleren en l’àmbit infantil i amb prou feines. Més polèmic és l’ús dels diminutius amb els avis: als geriàtrics à la page hi ha normes no escrites sobre la conveniència de no aclaparar els avis amb diminutius (“mogui aquest bracet”, “agafi el platet”). I molt més polèmic encara és l’ús dels diminutius en persones amb discapacitat. “No hay que decir cojito ni cieguito”, deia fa uns anys una experta en drets humans que va arribar a assimilar els diminutius al “maltractament psicològic”. Per cert, que tampoc s’ha de dir “discapacitat”, i menys encara “discapacitadet”, perquè la correcció política ens aclareix que la persona és persona per damunt de tot, amb discapacitat o sense. Em sembla bé. A mi, sense anar més lluny, m’irritava profundament que ma mare, quan veia pel carrer una persona amb alguna discapacitat, digués allò de: “Pobret, és coixet”. Però vaig contemplar els diminutius sota una altra perspectiva quan, ara farà uns dos anys, ella amb més de vuitanta i en cadira de rodes i ja sense memòria, en veure un noi amb un genoll embenat, muleta de disseny i tot l’aspecte d’haverse lesionat esquiant a Baqueira, la vaig sentir murmurar: “Pobret, és coixet”.

És comprensible que els diminutius resultin irritants en segons quines ocasions. Però els vigilants de la correcció política farien bé si concentressin la seva ira en altres diminutius més sinistres. Un bon exemple n’és el judici del cas Pretòria, quan la fiscal fa escoltar als presents la conversa gravada entre l’exalcalde de Santa Coloma i l’empresari interrogat. Diu l’alcalde a l’empresari: “Este viernes necesito tres cositas: una de 2.100, una de 1.980 y una de 2.400”. Aquest “cositas” sí que és terrible! Aquest “cositas” és estremidor! Tant que fins i tot la fiscal se sent momentàniament contagiada (“¿Le llegó a entregar usted los tres sobrecitos?”). De sobte tots es posen a parlar de “cositas” i de “sobrecitos” (la fiscal potser amb ironia o potser reprodueix una paraula que s’ha dit al llarg del judici), però en qualsevol cas aquest diminutiu fa de mal pair.

En resum: proposo deixar en pau els diminutius compassius darrere dels quals, al capdavall, hi ha un cert afecte encara que sigui impostat, i guardar les andanades ferotges de la correcció lingüística per als diminutius sòrdids, aquests que donen a entendre que 2.100 euros són una quantitat insignificant, aquests que donen a entendre que només tenen veritable importància les comissions que porten, com a mínim, un parell de zeros més a la dreta.

De sobte tots es posen a parlar de “cositas” i de “sobrecitos”, però aquest diminutiu fa de mal pair