La història del segle que ve

Els llibres escolars d’història explicaran el paper capital que va tenir un tal Arnaldo Otegi en el complex procés que va portar la banda terrorista ETA a abandonar l’activitat armada i a anunciar un lliurament de les armes a començaments d’abril del 2017? Potser. Però possiblement el 2050, o el 2100. Aquells textos explicaran que l’organització que va assassinar 829 persones, entre polítics, agents de l’ordre, jutges, fiscals i ciutadans anònims, va ser derrotada per l’eficaç tasca policial? Amb tota seguretat.

La realitat, efectivament, és plena de matisos. La història els requereix, la història és complexitat. Una altra cosa és la propaganda. I una altra, les novel·les.

A banda que la història, com se sol dir, l’escriuen els vencedors, la d’aquest país no ha recalat amb generositat en els grisos del relat. No és un país de matisos. I no sembla que ho hagi de fer ara. El PP és ple de casos de corrupció i continua guanyant eleccions. La història (i el seu primer esborrany, que és el periodisme) van darrere de la fe. A Espanya massa sovint la creença i la fidelitat ideològica prevalen sobre el rigor: historiadors d’esquerres, historiadors de dretes. Amb matisos, naturalment.

És cert que la narració de la fi d’ETA amb prou feines és a les primeres línies i que caldrà esperar fins al final per treballar en relats més equànimes. Però... el segle que ve? Com amb la Guerra Civil?

La velocitat a què es transmet la informació és la clau de configuració de la història: circula cada vegada més ràpid, fins al live o en línia d’avui, amb més dades, més rèpliques, més informació disponible (i emmagatzemada). Amb més necessitat de matís i, sobretot, que qui ho digereixi i narri ho faci amb ponderació: tinguem fe.

O, si no, llegim Patria ,de Fernando Aramburu. Una oda al matís que descriu el conflicte basc com ningú fins ara. Però, sent rigorosos, és una altra cosa: és ficció.