‘El ruiseñor humano’
Tinc un amic dissenyador, amb qui he fet diversos llibres sobre la guerra i l’exili, que, per fer-me riure, diu que, quan tinguem l’edat en la qual tots aquells escriptors parlaven de bombes, batalles i camps de concentració, explicarem les vegades que ens hem canviat d’ordinador. Amb les excepcions que sempre hi ha, tenim unes vides planes i avorrides. Potser és per això que m’interessen tant les peripècies excèntriques de personatges excessius, gent marginal i fora d’òrbita, com el gran cantaor de Jerez Gregorio Manuel Fernández Vargas, el tío Gregorio el Borrico. L’escriptor José Luís Ortiz Nuevo el va entrevistar als anys setanta, i en va sortir el llibret Tío Gregorio ‘Borrico de Jerez’. Recuerdos de infancia y juventud. El va editar l’Ajuntament de Jerez el 1984 i, que jo sàpiga, no s’ha reeditat mai. Tocaria.
La descripció que fa de la vida als camps andalusos té una força plàstica descomunal. El pare era manijero de las mujeres de la escarda, és a dir, capatàs de les dones que arrencaven cards i males herbes pels camps de José Domecq, l’amo de les famoses bodegues. Ell de nano va ser gazpachero: duia el menjar i el beure als treballadors que feien jornals. Va aprendre quatre lletres i quatre números, amb una cartilla escolar, estirat en un camp de blat, a còpia de mastegots del iaio. Sembla una pel·lícula de plantacions de cotó de Louisiana i de negres que canten espirituals. De tant en tant, els gitanos agafen una mitja ampolla de fino La Ina i la deixen tremolant. Al jove Gregorio Manuel no li va costar gaire entendre que es guanyaria millor la vida amb els soleares i les seguiriyas que no pas escardant amb la família. El venien a buscar perquè cantés a les festes dels rics i guanyava en una setmana els diners de tot l’any.
José Luis Ortiz Nuevo recull unes quantes escenes formidables. La primera vegada que va cantar en una companyia. El borrico tenia un veu gruixuda, negra, impressionant. D’aquí el sobrenom que li va treure Alfonso Domecq un cop que li va dir: “¡Pero que voz más borrica tienes!”. En la companyia, en la qual hi havia el guitarrista Paco Cepero i la jove Lola Flores, l’anunciaven com el ruiseñor humano de Jerez. Un senyor del públic va exclamar: “¿Este es el ruiseñor humano? ¡Echarle maíz a ese tío!”.
Un altre dia, a la Gran Venta de Antequera, a Sevilla, conviden el Borrico a cantar per José Domecq, l’amo de les plantacions on treballava tota la seva família. Només veure’l li va dir que com a cantant no valia res. “Menos vale el vino de usté, y ya me voy”. Domecq es va disculpar i el va convidar. Aleshores el Borrico vademanar mitja ampolla de Garvey, el fino de la competència. “Ahora quien manda aquí soy yo”, va exclamar orgullós. Al cap d’una estona va demanar una altra mitja ampolla: ara de fino La Ina, de Domecq. José Domecq li’n va donar les gràcies. “No, gracias a usté, que el pabellón es de usté y yo no tengo un duro”.
Quina densitat humana les memòries del Borrico i quin cantaor tan extraordinari. Editat a França per Les Chants du Monde.
Davant del senyor Domecq, ‘el Borrico’ va demanar mitja ampolla de Garvey, el vi de la competència: “Ahora quien manda aquí soy yo”