Un Verdi de luxe
Direcció escènica: Monique Wagemakers Lloc: Gran Teatre del Liceu
L’històric tenor Enrico Caruso va cantar, l’única vegada que va ser al Liceu, com a Duc de Màntua a Rigoletto, en un llunyà 1904. Tot i que és una òpera amb el paper titular baritonal, té l’ària de tenor més famosa i coneguda del repertori italià, La donna è mobile. Per això un paper per debutar com el del mexicà Javier Camarena sempre té un extra d’esdeveniment especial, i així va ser a l’estrena d’aquesta coproducció del Liceu amb el Teatro Real. Èxit per la facilitat de l’emissió, la construcció d’un fraseig dúctil i un registre agut fàcil i extravertit, va enamorar des de la seva primera ària, Questa o quella , i va confirmar amb la resta de les intervencions, l’ària del segon acte amb un impressionant re sobreagut en la cabaletta, per tancar amb La donna i el famós quartet Bella figlia dell’amore, una actuació per al record.
Camarena està en un punt de maduresa artística i de qualitat úniques, i tenir-lo a Barcelona és un luxe que és obligatori escoltar. El Liceu té un historial vertiginós amb Rigoletto, ja que les figures que han protagonitzat aquest títol imprescindible de Verdi són de Lliga de Campions. Així doncs, el retorn del baríton espanyol Carlos Álvarez com a Rigoletto, després de recuperar-se dels problemes de salut, ja superats, a les cordes vocals, va tornar a descobrir el gran cantant que ja es va poder veure al Liceu la temporada 2004-2005. Álvarez basa l’elegància del seu instrument en un cant noble i rodó, amb una interpretació sense fissures que enamora per la fondària i la fermesa d’un registre net i flexible. El seu intens Cortiggiani va ser la punta de llança d’una actuació amb el carisma dels grans intèrprets.
La soprano italiana Desirée Rancatore, en el seu debut escènic al Liceu, va ser una Gilda torturada, fràgil i delicada, i va abordar el paper amb una professionalitat ajustada i emotiva. Aquí la Gilda es mostra com una dona maltractada pel seu pare, pel Duc i per una societat que l’oprimeix i la victimitza. Així mostra la directora d’escena, Monique Wagemakers, aquesta producció fosca i sofisticada, amb uns llums efecte neó minimal, un vestuari luxós i esteticista, firmat per l’oscaritzada Sandy Powell, i amb una pràctica absència d’escenografia que se supleix amb el moviment grupal d’un cor en estat de gràcia dirigit per Conxita Garcia. L’irreprotxable equip vocal es completa amb la carnosa i sensual Maddalena de Ketevan Kemoklidze, el compacte Sparafucile d’Ante Jerkunica i la solidesa de Gemma Coma-Alavert com a Giovanna, el Marullo de Toni Marsol i la debutant Mercedes Gancedo com a Comtessa de Ceprano.
La batuta de Riccardo Frizza va accentuar el drama verdià amb nervi i caràcter, cordes vibrants, teatrals vents i metalls, en una lectura amb solvència i estil. Seran 13 funcions imperdibles. Atenció al català Àngel Òdena, que també debuta com a Rigoletto al segon repartiment.